Blog dels amics de @BiblioBellvitge: 2013

Blog dels amics de @BiblioBellvitge

Blog dels amics de @BiblioBellvitge

LA BIBLIOTECA LA FEM ENTRE TOTS.
FES LA TEVA RECOMANACIÓ ONLINE AQUÍ

http://bit.ly/2uwMEiP

L'Agulla daurada de Montserrat Roig

Llegida el 28 de gener de 2014

L'Agulla Daurada és un llibre d'assaig de l'escriptora barcelonina Montserrat Roig. Publicat l'any 1985, va guanyar el Premi de Literaura Catalana en la categoria d'assaig l'any següent. En aquells moments Montserrat Roig ja era una de les escriptores catalanes més influents. De la seva trajectòria literària destaquen les novel·les del cicle de l'eixample, centrades en la vida de les dones de dues famílies de la petita burgesia barcelonina des de finals del segle XIX fins als anys 60.En aquestes novel·les ja es poden veure les seves fermes conviccions polítiques, centrades en el feminisme i el comunisme. Des dels seus temps a la universitat va militar en l'oposició antifranquista.

Montserrat Roig va treballar molts anys com a periodista, i fruit d'aquesta experiència va publicar diversos llibres d'assaig que recollien el resultat de les seves investigacions periodístiques. Entre aquests llibres destaquen Els catalans als camps nazis de 1977, i L'Agulla Daurada.

Montserrat Roig va ser convidada l'any 1980 per l'editorial soviètica "Progrés", a fer un viatge a la URSS i escriure un llibre sobre el setge que va patir la ciutat de Leningrad durant la segona guerra mundial. Va entrevistar molts dels supervivents i l'any 1982 va publicar en castellà el llibre Mi viaje al bloqueo, on documentava la terrible experiència del bloqueig. No va quedar, però, gens satisfeta del text. La censura soviètica li va impedir d'explicar lliurament tot el que ella volia, així que el 1985 publicava un segon llibre fruit del seu viatge a Leningrad: L'Agulla Daurada. El llibre està dividit en dues parts. La primera, La ciutat de les pedres, és un crònica del seu viatge, de la gent que es va trobar, i a l'hora una magnífica descripció d'una ciutat fascinant. També és una declaració d'amor a la literatura russa i a tants d'escriptors que l'han convertida en el seu escenari, des de Puskin a Akhmatova, passant per Gogol i Dostojevskij.

Persones treient aigua dels canals glaçats de Leningrad durant el setge
Font: Mundohistoria

La segona part, La ciutat de les persones, és el relat del setge a través dels testimonis dels supervivents. Montserrat Roig sap fer-nos arribar tot l'horror que l'envoltà. La gana insuportable, el fred terrible, els bombardejos, l'heroisme de la ruta de la vida, la mort com a fet quotidià. Un relat dur i colpidor, que tot i així mereix ser llegit per ser conscients d'una de les més grans tragèdies del segle XX. Gairebé un milió de persones van morir en els tres anys que durà el setge.

Encara que geogràfica i històricament el tema ens quedà molt llunyà, hi ha força informació a la xarxa referent al setge de Leningrad, ja que no deixa de ser un dels fets principals del major conflicte bèl·lic que ha vist la humanitat.Com sempre es recomanable començar per la pàgina de la wikipèdia sobre el setge de Leningrad. Es senzilleta, però toca tots els aspectes principals de la batalla. També simple i només introductori, hi ha un breu article de la revista d'història Sapiens del 21 de gener de 2013

Hi ha dues webs que ofereixen una informació més detallada. Una es l'article sobre el setge de Leningrad de ArteHistoria, la magnífica web d'Art i Cultura mantinguda per la Junta de Castella i Lleó. L'altre és l'article anomenat el terrible sitio de Leningrado de la pàgina web de Mundohistoria, una associació cultural dedicada a la difusió històrica. D'aquest darrer article destaca el component gràfic, amb moltes fotos de l'època.

També hi ha recursos multimèdia sobre el setge. Aquest és un reportatge anomenat Leningrado: la ciudad que no se rindió. Forma part d'una sèrie documental anomenada La victoria que salvó al mundo: 65 años, produïda per la cadena de televisió russa RT (Russia Today), la primera cadena de notícies 24 hores de Rússia, i que des de l'any 2009 emet també en espanyol. El reportatge inclou imatges de l'època i entrevistes amb supervivents.




En ser una escriptora catalana hi ha molta informació i de molta qualitat a la xarxa sobre Montserrat Roig.
La més complerta es potser la pàgina que sobre ella manté l'Associació d'Escriptors en llegua catalana. Inclou una extensa biografia, comentaris de les seves obres principals, enllaços a altres pàgines web i més recursos interessants. És pot completar amb la pàgina que li te dedicada LletrA, l'espai de literatura catalana de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya). A part d'una breu biografia inclou un munt d'enllaços amb comentaris sobre la seva obra, texts, propostes didàctiques, i un recull de la seva presència a la web 2.0.
Montserrat Roig
Font: El Periodico de Catalunya

Centrats concretament en L'Agulla Daurada tenim aquesta entrada al bloc Clàssicmania, mantingut pels companys de la biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar. També podeu llegir aquest curiós article de l'escriptor Ramon Erra publicat al diari Avui, el dia 2 de novembre de 2005 i titulat Perspectiva Nevski avall. Es tracta d'una comparativa entre la visió de la ciutat de Leningrad que van donar tres grans noms de la literatura catalana, Jacint Verdaguer, Josep Pla i Montserrat Roig.

També hi ha molts documentals que podeu consultar. Jo us deixo el que li va dedicar TV3 dins del programa Noms, emès el 20 de juny de 2006. Inclou entrevistes a familiars i amics seus. No m'ha estat possible d'inserir directament l'arxiu, així que us deixo l'enllaç  a la pàgina de TV3 on el podreu veure:

Montserrat Roig Retrat d'una mirada

També us deixo el vídeo de l'entrevista que li va fer l'escriptor Josep Maria Espinàs al programa Identitats de TV3, el 9 d'abril de 1988




I com sempre, també podeu consultar la guia de lectura que hem preparat a la biblioteca sobre L'Agulla Durada.

Doña Pura y los camaradas de abril de Germano Almeida

Llegida el 12 de novembre de 2013


Doña Pura y los camaradas de abril és la sisena novel·la de l’escriptor capverdià Germano Almeida, i una de les poques que ha estat traduïda al Castellà. Considerat un dels més importants escriptors de l’Àfrica d’expressió portuguesa, Almeida es distingeix per l’ús de l’humor en les seves novel·les aprofitant tots els seus registres, des de la ironia fins al sarcasme, per fer una dura crítica social.

Almeida és advocat de professió i és considera a si mateix un escriptor amateur. Va començar a escriure a finals de la dècada de 1980 i ja ha publicat una bona quantitat de novel·les i reculls de relats. Entre les seves novel·les destaquen El testamento del señor Napomuceno da Silva Araujo (1989), i Mar da Lanjinha (2004). Membre de la generació que va viure la independència del seu país, la seva obra ha estat molt crítica amb el règim de partit únic que s'imposà llavors.

També és una de les persones amb més inquietuds culturals de l'arxipèlag, el que la dut a fundar l'editorial Ilheu i la revista literària Ponto & vírgula. També col·labora habitualment amb la premsa, tant de Cap Verd com de Portugal.

Doña Pura y los camaradas de abril, publicada originalment l'any 1999, Germano Almeida ens mostra la seva particular visió de la Revolució dels Clavells de Portugal. El protagonista és un estudiant capverdià,  que el dia abans de la revolució perd tots els diners de la seva beca jugant. A través dels seus ulls i de les aventures que corren ell i els seus amics, tant capverdians com portuguesos (entre els que destaca la mestressa de la seva pensió, la Doña Pura del títol), veurem com es desenvolupa la revolució, i com va afectar a la gent de les colònies portugueses en el seu afany de llibertat. Tot narrat amb el típic sentit de l'humor d'aquest autor.

Tot i ser un país tan proper, no hi ha massa informació de qualitat a la xarxa, ja sigui en català o castellà, sobre la revolució dels clavells, fet més sorprenent encara si tenim en compte que fou un fet històric que tingué molta influència en la nostra pròpia transició.

Soldats portuguesos amb clavells als fusells el
 25 d'abril de 1974
L'article de la wikipedia en castellà sobre la Revolució dels Clavells està força be, i sense ser massa extens conté la informació bàsica.

La revista catalana de divulgació històrica Sapiens, va dedicar un especial sobre la Revolucio dels Clavells en el seu número 105 de juliol de 2011. És un reportatge curt, però molt ben documentat, i inclou una extensa entrevista amb el coronel Otelo Saraiva de Carvalho, una de les figures més destacades de la revolució i membre de la direcció del MFA (Moviment de les Forces Armades), el grup de tinents i capitans que van dur a terme el cop d'estat del 25 d'abril de 1974.

Un article interessat és aquest, firmat pel periodista Diego Carcedo, que fou corresponsal de televisió espanyola a Lisboa als anys 70 del segle XX, en el núm. 182, del 11 d'abril de 1999 de "La revista" del diari El Mundo .

Més esbiaixat ideològicament, però tot i així interessant per la visió des de l'esquerra i les classes populars que aporta, hi ha el llibre Portugal: la Revolución de los Claveles, de l'autor espanyol Jordi Rosich. El podeu consultar en un arxiu en pdf. La seva descarrega es gratuïta des de la pàgina de l'editorial, la Fundación Federico Engels, dedicada a editar escrits i obres clàssiques del marxisme, i relacionada amb els mitjans trotskistes espanyols.

Finalment podeu consultar aquest breu article de la web Suite101 sobre La Revolucion de los Claveles. Es tracta d'una web que treballa el coneixement col·laboratiu, com wikipedia, però que encarrega els articles a experts en cada tema. 

No hi ha masses documentals sobre la revolució dels clavells ja sigui en català o en castellà, però hi ha dos que us poden donar alguna informació. El primer és el sisè capítol de la sèrie documental La raya quebrada, emesa per TVE l'any 2005, que tracta de les relacions històriques entre Espanya i Portugal. El sisè capítol es titola La armonia ibérica i tracta del període comprés entre la fi de la segona guerra mundial i la incorporació d'ambdós països a la llavors Comunitat Econòmica Europea l'any 1985. El capítol dura una mitja hora, i bona part del darrer quart està dedicat a la revolució dels clavells i la seva influència a la transició espanyola.


Aquest altre pertany al programa Para todos la 2, també de TVE. És un debat sobre la revolució dels clavells amb un petit reportatge previ. És interessant perquè hi participen Diego Carcedo, que fou corresponsal de TVE a Lisboa, i Josep Sànchez Cervelló, historiador català especialitzat en la revolució dels clavells. Ha estat impossible d'incrustar el video al bloc, així que us deixo l'enllaç perquè el pugueu mirar.

Para todos la 2. La Revolucion de los Claveles

Una bona manera de saber que va passar realment en les tenses hores del dia 25 d'abril és veure l'excel·lent pel·lícula Capitanes de abril dirigida per l'actriu portuguesa Maria de Medeiros. Us deixo l'enllaç als DVD's que tenim al Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona 

Germano Almeida
Tampoc hi ha massa informació a la xarxa en castellà o català sobre Germano Almeida. Tant la literatura portuguesa com l'africana solen ser ignorades a Espanya. A més a més estem parlant d'un autor d'un país molt petit, de poc més de mig milió d'habitants.

Pràcticament l'únic que hi ha és aquesta breu biografia de Germano Almeida a la web de "Casa Africa" de Las Palmas

La resta d'informació són algunes entrevistes a la premsa, com aquesta del diari cubà Rebelion del 18 de juliol de 2006, o aquesta a la pàgina web de l'editorial navarresa Txalaparta que ha publicat dues novel·les d'Almeida, una d'elles en basc.

També podeu consultar la breu Ressenya de Doña Pura y los camaradas de abril que va publicar el diari La Vanguardia el dia 24 de març de 2011

L'únic vídeo en castellà o català d'Almeida que hi ha a la xarxa, és aquesta breu entrevista subtitulada arrel de la seva vísita a la Casa Africa de Las Palmas


Per acabar, us deixo un podcast amb la cançó que va iniciar la revolució i s'ha convertit en el seu simbol, Grândola, vila morena de José Afonso. Segur que us ajuda a ambientar-vos.



I com sempre, també podeu consultar la guia de lectura que hem elaborat sobre la novel·la

Victus: Barcelona, 1714 d'Albert Sánchez Piñol

Llegida el 17 de setembre de 2013


Victus: Barcelona, 1714, és la tercera novel·la de l'escriptor barceloní, Albert Sánchez Piñol, publicada l'any 2012. Després de l'èxit que suposà La pell freda (2002), i de Pandora al Congo (2005), dues obres que es poden emmarcar en el genera fantàstic, Sánchez Piñol prova per primer cop la novel·la històrica. És també la seva primera novel·la escrita en castellà. A banda de novel·les també  ha escrit dos relats de contes, Les edats d'or (2001) i Tretze tristos tràngols (2008), així com l'assaig Pallassos i monstres (2000), biografia de vuit dictadors africans.

Victus ens explica la resistència del poble català durant el setge de Barcelona de juliol de 1713 a setembre de 1714, així com l'assalt final a la ciutat el dia onze d'aquell mes. També ens explica com s'havia desenvolupat prèviament la guerra de successió espanyola, de la qual el setge en fou l'últim episodi.

Per aconseguir-ho Sánchez Piñol recorre a la figura de Martí Zuviria, un oficial austriacista català que sobrevisqué al setge i del que la manca de dades històriques comprovades permet molta llibertat creativa a l'autor. A la novel·la Zuviria és un jove català que esdevindrà el darrer deixeble del marqués de Vauban, el millor enginyer militar del segle XVII i l'inventor de les més avançades tècniques de fortificació i expurg de ciutats de l'època. La primera part de la novel·la ens narrà l'educació de Zuviria a Bazoches, el castell de Vauban i com aprèn els secrets de l'enginyeria militar per entrar a formar part d'una de les elits més cotitzades i ben pagades d'Europa.
Albert Sánchez Piñol
Font. TV3

Després de la mort de Vauban, Zuviria torna a Espanya, i a partir d'aquí Sánchez Piñol aprofita la seva condició d'enginyer militar per fer-lo treballar alternativament per ambdós bàndol, i mostrar-nos així els principals esdeveniments de la guerra a la península. Finalment Zuviria entrarà al servei del general Villaroel, i quan a ell el nomenin comandant de la plaça de Barcelona, s'haurà d'encarregar de dirigir la fortificació de la ciutat durant el setge. Testimoni de les terribles privacions que aquest durà al poble de Barcelona, i de la seva ferma decisió de resistir, Zuviria lluitarà fins al final, però tot i ser ferit, serà un dels pocs oficials austriacistes que podrà fugir a l'exili.

Si en d'altres ocasions ens podem queixar de manca d'informació, en el cas de la novel·la i el fet històric que ens ocupa, el problema és l'excés d'informació. D'entrada podeu consultar la pàgina de wikipedia sobre la guerra de successió. És un article extens, que pot fer-se pesat, però està molt ben documentat i és una bona introducció a tot el període històric.

Més concret sobre la guerra a Catalunya tenim el Museu virtual de la Guerra de Successió, un magnífic i extens recull de recursos sobre la guerra fet per DIDPATRI, el grup de recerca en Didàctica del Patrimoni, Museografia comprensiva i Noves tecnologies de la Universitat de Barcelona. S'inclouen mapes, resums històrics, documents i d'altres. Un dels més interessants és aquest mapa realitzat amb google maps on es poden localitzar els principals punts del setge de Barcelona i de la batalla de l'onze de setembre.

Com sempre m'agrada complementar els recursos amb textos de l'època. Aquí us deixo la declaració de guerra de la Diputació del General el juliol de 1713, i el discurs del diputat Manuel Ferrer i Sitges instant a aquesta declaració. Va ser un discurs decisiu per decantar les deliberacions a favor de la guerra, i se'l cita en la novel·la.

També us deixo aquest mapa de la batalla. És el mateix mapa de l'època que acompanya el llibre, però amb unes explicacions i infografies que el fan més comprensible. El va realitzar el diari La Vanguardia

Font: La Vanguardia (via Bibarnabloc)

No hi ha massa vídeos interessants sobre la guerra de successió o l'onze de setembre, però n'he trobat dos que poden ser un complement interessant. el primer és el capítol La nueva españa de Felipe V de la sèrie de la segona cadena de la televisió espanyola Memoria de España. El capítol es va emetre el 31 de juliol de 2012, i en els primers vint minuts (en te cinquanta), tracta el tema de la Guerra de Successió i les mesures de repressió que impulsà Felip V després de la seva victòria, com els decrets de Nova Planta. Es una interessant visió castellana de la història.


L'altre és una reportatge del programa de TV3 Sense ficció anomenat 1711. El setge de Cardona. És interessant perquè és una reconstrucció historiada del setge que patí el castell de Cardona l'any 1711, i ens mostra d'una manera molt gràfica com eren els combats, les tàctiques, les armes i els soldats de la Guerra de Successió, concretament en el cas d'un setge. Ja que no tenim res semblant per Barcelona, ens podem fer una idea amb aquest reportatge de com era llavors una batalla.



Amb l'escriptor tenim un problema semblant. En ser un escriptor català contemporani, la informació que hi ha sobre ell és enorme. Afortunadament la editorial que publica Sànchez Piñol, Edicions La Campana, ha creat una pàgina web sobre el llibre de molta qualitat anomenada victus 1714, que inclou informació sobre l'autor, entrevistes amb ell, ressenyes a la premsa, notícies sobre el llibre i, com a curiositat, un recull de vídeos amb música de l'època.

Com sempre val més una imatge que mil paraules, i si són de l'autor millor encara, us deixo un parell de vídeos de Sánchez Piñol parlant del llibre. El primer correspon al programa de TV3 Via llibre emès el 23 d'octubre del 2012.




L'altra és una entrevista en castellà al programa Pàgina 2 de la segona cadena de TVE, emès el 21d'octubre de 2012.


I també podeu consultar la guia de lectura que elaborem per a cada novel·la que llegim.

Finalment, us oferim la possibilitat de fer-li preguntes a l'autor a través de les "Entrevistes virtuals" des de l'1 fins el 24 d'octubre de les quals l'autor respondrà el dilluns 27 d'octubre a les 9 h mitjançant el següent enllaç.

Al país del núvol blanc de Sarah Lark

Llegida el 11 de juny de 2013
Al país del núvol blanc, és la primera part d'una trilogia ambientada a la Nova Zelanda del segle XIX. Aquesta primera novel·la és publicà l'any 2007, i la seguiren La cançó del maoris l'any 2008, i El crit de la terra l'any 2009. La seva autora és Sarah Lark, pseudònim de l'escriptora alemanya Christiane Gohl. Al seu país Gohl és una famosa escriptora de llibres sobre cavalls, una de les seves passions, i de contes infantils inspirats en el món del cavall. N'ha publicat vora de dos-cents. Fou per això que quan proposà al seu editor d'escriure una trilogia de novel·les romàntiques, aquest li aconsellà de fer servir un pseudònim. Posteriorment, Gohl ha creat un segon pseudònim, Ricarda Jordán, per escriure novel·les històriques. Com a Sarah Lark acaba d'iniciar una segona trilogia romàntica, aquest cop ambientada a Jamaica. Actualment Christiane Gohl viu a Mojacar, Almeria.

Al país del núvol blanc, és l'inici d'una saga familiar. Comença amb dues noies angleses, la Helen i la Gwyneira, que van a Nova Zelanda a casar-se amb dos homes als que no coneixen. Els matrimonis concertats eren una manera bastant comú d'aconseguir esposes pels colons de les colònies europees al segle XIX. A partir de les aventures de la Helen i la Gwyneira, Sarah Lark ens mostra com era la vida en aquelles illes de les antípodes. Veiem com s'expandeix l'economia, com creixen els pobles i ciutats, i com es va fent problemàtica la relació amb els maoris, els habitants nadius de Nova Zelanda. Ens ofereix un magnífic fresc del que foren els primers anys d'una colònia europea. En el cas concret del llibres veiem com la colonització blanca avança a mida que apareixen noves oportunitats econòmiques, primer la caça de foques i balenes, després la ramaderia d'ovelles, i finalment les mines d'or.

Cal reconèixer que la informació que hi ha disponible a la xarxa, ja sigui en català o en castellà, sobre Nova Zelanda és ben escassa, resultat, sens dubte, de la llunyania tan física com cultural que tenim amb aquest país.

Tractat de Waitangi, que va
suposar la incorporació de
Nova Zelanda a l'imperi britànic
Font: Wikipedia
La pàgina de wikipedia sobre la història de Nova Zelanda és molt senzilla, però proporciona una mínima informació sobre les principals esdeveniments.

Un dels pocs llibres que tracten sobre Nova Zelanda i estan traduïts, és aquest llibre infantil sobre els maoris de l'arqueòleg anglès Charles Higham. El podeu consultar a la pàgina web de google books, la llibreria virtual de google, que permet visualitzar un part del llibre que podeu comprar. El títol és Los maoríes

Més centrat en el tema de que tracta la pel·lícula està aquest fragment del llibre El imperialismo ecológico de l'historiador nord-americà Alfred Crosby. El llibre tracta de la creació del que l'autor anomena les "Noves europes", les colonies de majoria de població europea, on s'exterminà els pobles nadius i s'implantà l'agricultura i la ramaderia europees. El capítol 10, que és el que podeu llegir, està dedicat a Nova Zelanda.

Sarah Lark
Font: ediciones B
Sobre Sarah Lark, que és una autora jove i que només s'ha començat a publicar recentment al nostre país,  tampoc hi ha massa informació. La major part procedeix d'entrevistes que ha concedit a la premsa o a revistes de literatura. Podeu consultar la seva pàgina web, però al contrari que la d'altres autors, no conté massa informació. La pàgina te un enllaç al twitter de l'escriptora, el que és útil per qui vulgui fer-li un seguiment. També te un perfil al facebook.

Entre els articles que podeu llegir sobre l'autora hi ha dos reportatges escrits quan és va publicar el llibre. Aquest del diari El mundo del 15 d'abril de 2011, i un altre del diari El periodico del 7 de maig de 2011.

També és interessant aquest article del diari El país del 15 d'abril de 2012, tot i que és va fer quan ja s'havia publicat tota la saga, i conté informació de les tres novel·les, val la pena donar-hi un cop d'ull ja que te una petita entrevista amb l'autora.

Cobert d'esquilada de Arowhenua station, una de les finques de ramaderia d'ovelles típiques de les planures de Canterbury, a Nova Zelanda. Els edificis són de l'any 1853 i es conserven sense canvis. M'ha semblat interessant aportar una fotografia d'un dels elements arquitectònics claus de la novel·la. Al fons de la fotografia es poden veure les muntanyes dels Alps neozelandesos.
Font: www.rootsweb.ancestry.com

Si voleu sentir a Sarh Lark parlant de Al país del núvol blanc podeu escoltar aquest podcast de l'entrevista que li feu Julia Otero al programa "Julia en la Onda" de Onda Cero, el 1 de setembre de 2011.

Más audios en Onda Cero
També podeu mirar aquesta entrevista amb Sarah Lark al programa "Via llibre" de TV3 emès el 5 de juny de 2012. El programa és en català, però l'entrevista es fa en castellà. L'autora parla de tota la trilogia, però no deixa de ser un document interessant.



I com sempre, podeu consultar la guia de lectura de la novel·la que hem preparat per la tertúlia


HHhH de Laurent Binet

Llegida el 9 d'abril de 2013

HHhH es la primera novel·la de l'escriptor francès Laurent Binet, publicada l'any 2010. Binet ha treballat molts anys com a professor de secundària, i recentment ha aconseguit una plaça de professor de francès a les Universitats de París III i VIII. Anteriorment Binet havia publicat una col·lecció de relats d'inspiració surrealista, i un assaig on recollia la seva experiència com a professor de secundària a París i les ciutats del seu extraradi.

Tot i ser la seva primera novel·la, Laurent Binet ha treballat en ella gairebé tota la seva vida adulta. Després d'acabar la universitat va treballar un temps en una escola militar d'Eslovàquia com a professor de francès. Va conèixer el país, així com la veína República Txeca,  i s'hi enamorà. De la seva estada li ve l'interès per un episodi de la segona guerra mundial que va tenir lloc a Praga.Un comando de la resistència  enviat des de Londres va assassinar el Reichprotektor de Bohèmia i Moràvia, i cap dels serveis de seguretat del tercer Reich, Reynhard Heydrich.

Heydrich havia anorreat a sang i foc la resistència txeca i es va guanyar el sobrenom de "el carnisser de Praga". La repressió posterior fou brutal, incloent la mort dels comandos que dugueren a terme l'atemptat, i l'assassinat massiu dels habitants del poble de Lidice com a represàlia i exemple.

Fascinat per aquesta història, Laurent Binet va començar a recopilar material sobre l'atemptat, fins al punt de convertir-se en tot un expert. A mida que anava treballant en el text amb la intenció d'escriure una novel·la històrica, es va començar a plantejar el típic dilema dels escriptors del genere: fins on omplir amb la ficció els buits del que se sap de la història. Amb l'afegit de que ell tenia un coneixement dels fets de caire enciclopèdic.

Reinhard Heydrich
Font: wikipedia
Finalment va optar per una solució ben original. HHhH no és una novel·la històrica a l'ús, és l'intent del seu autor d'explicar-nos els seus dubtes alhora d'escriure-la i de com ha avançat el lent procés de creació. Tot i així el text resulta de gran dinamisme, i aconsegueix portar-nos de la mà pels fets històrics que desembocaren en aquell matí del 27 de maig de 1942, i en la terrible repressió que els seguí.

Entre les curiositats que ens explica l'autor en la novel·la, està l'origen del seu particular títol. La seva idea era que es digués "Operació antropoide", nom en clau de l'atemptat, però el seu editor és va decantar per HHhH, que és l'acrònim d'una frase que és deia a les SS: Himmlers Hirn heisst Heydrich, que en alemany vol dir, "el cervell de Himmler es diu Heydrich". La intenció era remarcar el fet que el cervell gris que hi havia  darrera el cap de les SS era el seu segon, Reinhard Heydrich.

La segona guerra mundial és un dels fets històrics que ha produït més literatura, tant en general com en cada episodi en particular, i internet no és una excepció. A la xarxa hi ha un munt d'informació sobre l'atemptat, la resistència txecoslovaca i la figura de Heydrich. Aquí només posarem els documents més generals i accessibles.

Monument als paracaigudistes que mataren
Heydrich a l'Esglèsia dels Sants Cirili i Metodi
de Praga, on foren encerclats i morts per les
tropes de les SS
Font: wikipedia
A la Article a la wikipedia podeu consultar aquest article sobre l'operació antropoide, i també aquest sobre Reinhard Heydrich.El diari el país va publicar un breu reportatge sobre l'atemptat el juny de 2012coincidint amb el 60è aniversari de la mort de Heydrich.

Encara que no tingui una relació directe amb l'atemptat, la conferencia de Wansee, la reunió dirigida per Heydrich on es decidí posar en marxa l'extermini dels jueus europeus, ocupa un lloc important en la novel·la pel que rebel·la sobre la personalitat i fets del Reichprotektor de Bohèmia i Moràvia. El museu de l'Holocaust de Buenos Aires publica una revista revista anomenada Nuestra memoria. En el número 35 de novembre de 2011 hi ha un interessant article titulat Wannsee: la decisión final.

A google books, la pàgina web de google dedica a a la venda de llibres, podeu consultar algunes pàgines del llibre  Operaciones secretas de la segunda guerra mundial , de Jesús Hernández Martínez. El capítol 6 està dedicat a l'operació antropoide, l'assassinat de Heydrich. A google books es poden consultar de manera gratuïta algunes pàgines dels llibres a la venda com a sistema de promoció. Afortunadament, bona part d'aquest capítol és pot llegir sense pagar. És un interessant resum del que fou la preparació i execució de l'atemptat. Per si l'enllaç no funciona del tot be, el capítol comença a la pàgina 133 del llibre.

També us recomanem mirar aquest reportatge titolat La muerte de Reinhard Heydrich. Forma part de la sèrie Cazadores de nazis produïda pel canal de televisió nord-americà Discovery channel i estrenada l'any 2010. Narrà l'atemptat contra Heydrich i conté interessants imatges d'arxiu de Heydrich.



Essent un autor tan jove, hi ha molt poca informació sobre Laurent Binet a la xarxa. El que resulta més fàcil de trobar són ressenyes del llibre i entrevistes. Us deixo una entrevista força interessant realitzada per la revista d'internet revista de letras i publicada el 5 d'octubre de 2011. Entre les ressenyes publicades sobre HHhH, destaca aquesta que va escriure Mario Vargas Llosa al diari el pais, el 9 d'octubre de 2011

El programa página 2 de la segona cadena de radio televisió espanyola, un programa especialitzat en literatura, li va fer una entrevista que es va emetre el 30 d'octubre de 2011. Aquí la podeu veure completa i subtitulada



Com podreu llegir en el llibre de Laurent Binet, l'assassinat de Reinhard Heydrich ha inspirat un bon nombre de llibres i pel·lícules. Una de les més recents és la de l'escriptor de novel·la negra Philip Kerr, que trasllada al seu detectiu Berni Gunther a la perillosa Praga governada per Heydrich. Donat que en el club de lectura vem llegir fa poc la primera de les aventures de Gunther, violetas de marzo, m'ha semblat curiós de posar-vos una entrevista amb Philip Kerr on comenta la seva Praga mortal, publicada al diari el país el 22 de maig de 2012.

Finalment, com sempre, podeu ampliar la informació amb la  guia de lectura que hem preparat sobre la novel·la.

Palmeras en la nieve de Luz Gabás

Llegida el 12 de febrer de 2013
 

Palmeras en la nieve és la primera novel·la de la filologa i traductora aragonesa Luz Gabás, que des de l'any 2011 també es alcaldessa de Benasc, la vall pirinenca de la que és originari el seu pare. Fa uns anys va tenir la idea de reflectir en una novel·la part de la història de la seva família: l'emigració de gent del Pirineu aragonès a la colònia espanyola de Guinea Equatorial. El pare i l'avi de Luz Gabás van treballar ambdós a la finca de cacau Sampaka, a l'illa de Bioko (anomenada Fernando Poo en temps colonials), fet que va ser una de les fonts d'inspiració principals de la novel·la. Publicada al febrer de 2012, ha estat un dels èxits editorials de l'any, i ha consolidat el que ja s'anomena el boom del best-seller colonial, subgenere que arrenca amb les novel·les El tiempo entre costuras i Misión olvido de l'escriptora Maria Dueñas.

Palmeras en la nieve explica la història de dos germans, Kilian i Jacobo, nascuts a la vall pirinenca de Pasolobino, nom literari darrera del que s'amaga la vall de Cerler, que als anys 50 del segle XX decideixen seguir els passos del seu pare i anar a treballar a les finca de cacau Sampaka a l'illa de Fernando Poo. Molts anys després Clarence, la filla de Jacobo, descobrirà unes cartes misterioses enviades des de Guinea Equatorial. Decidia a descobrir el que s'amaga darrera, Clarence anirà a Bioko i acabarà destapant un secret familiar llargament guardat.

Una de les gran virtuts de Palmeras en la nieve és que reflecteix amb molta exactitud la vida a la colònia en els darrers anys de la seva existència. Veurem les diferències socials entre blancs i negres, els diferents treballs que els dos grups havien de fer, i com de tirants eren les seves relacions. Els blancs eren els dominants, fins hi tot en les relacions sexuals, i aquest és un dels elements clau en la novel·la.

Luz Gabás
Per desgràcia no hi ha molta  informació de qualitat a la xarxa sobre la història de Guinea Equatorial. Espanya no hi ha dedicat masses esforços, i les dictadures de Macias i Obiang tampoc han facilitat la investigació universitària. Encara que sigui un recurs molt conegut, l'article sobre Guinea Equatorial que hi ha a la wikipedia es extens i de força qualitat. Té un apartat d'història exhaustiu i bo.

Encara que sigui de tipus acadèmic, és interessant llegir aquest article de l'historiador i antropòleg Gustau Nerín, un dels pocs científics espanyols que ha treballat la Guinea espanyola colonial. El seu títol és Mito franquista y realidad de la colonización de la Guinea española

Del mateix autor podeu llegir part del seu llibre Guinea Equatorial, història en blanc i negre a google books, la pàgina web de google de venda de llibres electrònics. A google books és poden veure part dels llibres de manera gratuïta. El llibre és un estudi de les relacions sexuals i sentimentals entre blancs i negres a Guinea Equatorial, un dels temes principals de la Palmeras en la nieve.

Una de les millors fonts sobre la ex-colònia espanyola és el documental "Guinea, el sueño colonial". Es va fer pel programa crónicas de televisió espanyola, i es va emetre l'any 2010. Inclou interessants imatges de la colònia filmades als anys 40 i 50, i entrevistes amb antics colons espanyols.




Sobre l'autora tampoc hi ha molta informació ja que és una escriptora novell. No obstant, hi ha diverses entrevistes que es poden consultar a internet. Us deixo dues que m'han semblat interessants i no són massa llargues. La primera és va publicar a la secció cultural del diari ABC el 16 de febrer de 2012. L'altra al bloc especialitzat en novel·la històrica La historia en mis libros el 17 de març de 2012.

També podeu veure aquesta entrevista amb Luz Gabás feta al programa "Cosas de aquí" de Huesca Televisión al febrer de 2012. S'hi pot veure el booktrailer que va fer l'editorial per promocionar la novel·la.




Precisament Palmeras en la nieve s'ha beneficiat de totes les millores que les noves tecnologies han aportat a la promoció dels llibres. A la pàgina de Palmeras en la nieve dins la web de l'editorial Planeta podem trobar des del boktrailer fins a un capítol sencer del llibre que es pot llegir de manera gratuïta. També hi ha l'enllaç a la pàgina de facebook que ha obert l'escriptora sobre el llibre i on es pot contactar amb ella. Igualment podem veure fotografies de les plantacions de Guinea Equatorial, com aquesta de l'entrada de les palmeres de la finca Sampaka
Entrada a la finca Sampaka. Anys 40


I com sempre, també podeu consultar la guia de lectura que hem elaborat sobre la novel·la.