Blog dels amics de @BiblioBellvitge

Blog dels amics de @BiblioBellvitge

Blog dels amics de @BiblioBellvitge

LA BIBLIOTECA LA FEM ENTRE TOTS.
FES LA TEVA RECOMANACIÓ ONLINE AQUÍ

http://bit.ly/2uwMEiP

Tristana de Benito Pérez Galdós

Llegida el 29 d'abril de 2014


A meitat del segle XIX es produeix un canvi en els gustos estètics de la societat. Davant  l’idealisme com a mitjà d’enfrontar-se a la realitat insatisfactòria de la que s’intenta “fugir”, característic del Romanticisme, sorgeix ara un desig dels escriptors de reflectir la societat analitzant-la de manera crítica amb resultats diversos depenent de la seva ideologia. A mesura que el segle avança, la nova estètica s’allibera dels restos del Romanticisme per l’influència de noves corrents filosòfiques i científiques: el positivisme; l’experimentalisme; l’evolucionisme i les teories sobre l’herència. 

A mesura que el segle avança, la nova estètica s’allibera dels restos del Romanticisme a causa de l’influència de noves corrents filosòfiques i científiques: el positivisme; l’experimentalisme; l’evolucionisme i les teories sobre l’herència.

El terme “realista” s’aplicava a França als escriptors romàntics que en les seves obres introduïen elements agafats de la realitat més propera (de la natura, costums..) i les reproduïen amb fidelitat descriptiva. Espanya que coneix l’èxit més tardiament que Europa té unes tendències narratives que es convertiran en precedents literaris de la novel·la realista: la novel·la històrica romàntica, fulletons, novel·les per entregues i el quadre de costums. A més a més el retorn a la tradició realista de la novel·la espanyola dels segles XVI i XVII (Cervantes i la picaresca) i la influència d’escriptors del realisme europeu com els francesos Balzac (Comedia humana, anterior a 1850), Stendhal (Rojo y negro, 1830), Flaubert (Madame Bovary, 1857), i dels anglessos Dickens (Oliver Twist, 1838) i Tackeray (La feria de las vanidades, 1847-48).

L’any 1870 es publica a Espanya el que es considera la primera novel·la del realisme espanyol, La Fontana de oro, de Galdós. Els anys 80 el realisme espanyol evoluciona cap al Naturalisme per influència d’Emile Zola. Es publicaran La desheredada (1881) de Galdós, considerada per la crítica com la primera novel·la naturalista de qualitat, Tormento, La de Bringas i Lo prohibido. D’altres autors La tribuna (1882) de Pardo Bazán; La Regenta (1884-85), de Clarín, etc.

Tristana, forma part d’una sèrie de novel·les en les quals s’adverteix un enfocament més espiritual i psicològic de la realitat que el mateix autor va anomenar de “naturalisme espiritualista”. Per a Galdós, la novel·la no només es pot limitar a reflectir la realitat de forma objectiva com postulava Zola. Es va interessar més per reflectir l’ànima dels seus personatges (que és on niuen les idees i emocions que expliquen la nostra conducta) i és per aquest motiu que els protagonistes de Tristana (1892), Nazarín (1895) i Misericordia (1897) posseeixen una rica vida interior. Vol reflectir la vida tal qual és, la novel·la naturalista va abordar el problema de la marginació de la dona. Tristana, va ser un dels personatges que millor va encarnar el malestar de la dona davant l’ordre social establert, protestant contra les prerrogatives dels homes, desdenyant del matrimoni, despreocupant-se dels assumptes domèstics, aspirant a ser mare soltera, desitjant cultivar-se i aprendre un ofici, i prendre les seves pròpies decisions sense haver de donar explicacions als homes. Però l’autor que pretenia ser fidel a la realitat de la seva època sap que l’emancipació de la dona és un somni impossible de realitzar encara que s’identifiqués amb el krausisme, moviment que defensava la igualtat dels drets pels dos sexes. Els krausistes, insisteixen en l’educació de la dona per a convertir-se en un ser autònom. Galdós creia que la situació social de la dona havia de canviar però sorprèn que condemni a Tristana amb una malaltia que l’impedirà la seva emancipació.

L’amputació que patirà la protagonista simbolitza el fracàs de les idees d’independència de les dones a finals del segle XIX.

Les novel·les espiritualistes posen de manifest que Galdós se sentia defraudat amb la burguesia a la que acusava de traicionar a les classes humils i d’oprimir al poble.


Diversos estudis crítics han destacat el contingut biogràfic de Tristana basant-se en la relació amorosa que va iniciar Galdós el 1891 amb Concha-Ruth Morell. Una dona bella, de cabells rossos que acabava de complir vint-i-nou anys quan va conèixer a Galdós. Per aquell temps, l’escriptor ja era un home famós i adinerat que encara continuava solter als seus quaranta-vuit anys perquè desdenyava el matrimoni. Contra els gustos dominants del seu temps a Galdós li agradaven les dones liberals i amb afan d’independència. De fet, acabava de trencar su idili amb l’escriptora Emilia Pardo Bazán que s’havia separat del seu home i lluitava per la igualtat dels sexes. També don Lope comparteix dues qualitats amb l’autor: el seu menyspreu pel matrimoni i la seva gran generositat en ajudar econòmicament als seus amics quan es troben en dificultats.


Galdós va escriure Tristana els primers temps de la serva relació amb Concha Morell per la tardor de 1891 i els primers dies de l’any següent. Al gener de 1892 ja havia acabat l’obra.

Tot seguit us oferim un tràiler extret de YouTube d'aquesta obra adaptada per Luis Buñuel l'any 1970. El cineasta va advertir que només s'havia "inspirat" en la novel·la de Galdós, i que introdueix modificacions de tot tipus. 



Si voleu més informació sobre la versió cinematogràfica de Tristana podeu consultar la guia de lectura confeccionada per la biblioteca.

Com a curiositat, us remetem a un article molt interessant d’Arsenio Escolar que va sortir publicat al setmanari Cambio 16 el 30 de gener de 1989 sobre Las mujeres de Galdós”.

Les últimes novel·les i drames de Galdós demostren la fidelitat de l’autor a les seves idees. A partir de 1911, es va quedar quasi cec i es va sentir obligat a dictar les seves obres. Al terreny econòmic, no li anava millor, com que mai s’havia administrat bé, va arribar a la vellesa molt just de recursos encara que mai escriptor del seu temps havia guanyat tants diners com ell amb els seus llibres. Potser, amb el Premi Nobel e Literatura hauria pogut millorar la seva situació, però l’Església i els conservadors van interposar tota una sèrie d’obstacles perquè no fos així. Galdós va morir el 2 de gener de 1920 quan preparava una novel·la sobre la vida miserable dels miners de Río Tinto.

Bibliografia consultada:

Benito Pérez Galdós, Tristana: Barcelona, Vicens Vives, estudis i notes de Montserrat Amores i Agustín Sánchez Aguilar.
Benito Pérez Galdós, Tristana, Madrid, Cátedra, edició d'Isabel Gonzálvez i Gabriel Sevilla.


Per acabar, podeu consultar la guia de lectura que hem preparat a la biblioteca sobre Tristana.

El rey de hierro de Maurice Druon

Llegida el 25 de març de 2014


El rey de hierro és una novel·la publicada l'any 1955 per l'escriptor francès Maurice Druon. És tracta de la primera entrega d'una saga de sis novel·les, anomenada Los reyes malditos, on l'autor narrava els regnats dels darrers reis de la dinastia capeta de França. La saga va ser un gran èxit a França, i fins hi tot la cadena de televisió estatal en va acabar fent una sèrie.

Maurice Druon va compaginar tota la seva vida la literatura i la política. Home de conviccions conservadores, va lluitar a la resistència durant la segona guerra mundial i va acabar havent de fugir a Anglaterra. Allà s'uní a les tropes del general De Gaulle i va posar lletra a l'himne dels resistents: Le chant des partisans. Després de la guerra tornà a França on debuta com a escriptor amb una trilogia ambientada en la França d'entreguerres: El fin de los hombres. Li va reportar un gran èxit i la possibilitat de dedicar-se a la literatura. Després de la publicació de la darrera novel·la de Los reyes malditos, però es va decantar decididament per fer carrera política dins el partit gaullista. Va ser ministre de cultura i diputat, i a partir de 1985 va ser escollit secretari permanent de l'Acadèmia francesa, la institució que dicta les normes de la llengua francesa, càrrec que ostentà fins la seva mort l'any 2009.

Maurice Druon Font: wikipedia
Com ja hem comentat El rey de hierro és la primera entrega de la saga, anomenada Los reyes malditos. El nom li ve de la maledicció que Jacques de Molay, el darrer Gran Mestre de l'Orde del Temple, va proferir sobre Felip IV de França, el rei de ferro que dona títol a la novel·la, que l'havia condemnat a mort per heretge. La novel·la ens narra els darrers dies del regnat de Felip, des de la maledicció del Gran Mestre, fins a la seva mort, on assistirem a les intrigues de palau que es van ordint al seu voltant, alhora que es posen les bases de la caiguda de la dinastia capeta i de la guerra dels cent anys contra Anglaterra.

Per desgràcia no hi ha massa informació sobre aquest període disponible a la xarxa en català o castellà. Podeu consultar aquesta  biografia de Felip IV publicada a la web de biografies Mcnbiografias. També teniu l'article sobre el mateix Felip IV a Ecured la wiki cubana que pretén ser un alternativa a la wikipedia. I podeu consultar els articles de la pròpia wikipedia sobre el rei Felip IV, i sobre el Gran Mestre Jacques de Molay.

Sobre la saga de Los reyes malditos podeu consultar l'article que li dedica la wikipedia, així com les ressenyes als blocs especialitzats en novel·la històrica, Hislibris.com, i Novelahistorica.net.

També podeu mirar aquest interessant documental produït pel canal  de National Geographic sobre el judici als templers.




Sobre Maurice Druon tampoc hi ha molta informació a la xarxa, ja sigui en català o en castellà  El més interessant és aquest ressenya que va publicar Carmen Grimau a la pàgina web libertad digital, i que conté també un interessant resum de la seva vida, feta per una persona de conviccions conservadores com el propi Druon. L'article que li dedica la wikipedia en espanyol és molt senzillet, però conté els elements principals de la seva  biografia.

I com sempre, podeu ampliar els coneixements consultant la guia de lectura que hem fet sobre la novel·la.

L'Agulla daurada de Montserrat Roig

Llegida el 28 de gener de 2014

L'Agulla Daurada és un llibre d'assaig de l'escriptora barcelonina Montserrat Roig. Publicat l'any 1985, va guanyar el Premi de Literaura Catalana en la categoria d'assaig l'any següent. En aquells moments Montserrat Roig ja era una de les escriptores catalanes més influents. De la seva trajectòria literària destaquen les novel·les del cicle de l'eixample, centrades en la vida de les dones de dues famílies de la petita burgesia barcelonina des de finals del segle XIX fins als anys 60.En aquestes novel·les ja es poden veure les seves fermes conviccions polítiques, centrades en el feminisme i el comunisme. Des dels seus temps a la universitat va militar en l'oposició antifranquista.

Montserrat Roig va treballar molts anys com a periodista, i fruit d'aquesta experiència va publicar diversos llibres d'assaig que recollien el resultat de les seves investigacions periodístiques. Entre aquests llibres destaquen Els catalans als camps nazis de 1977, i L'Agulla Daurada.

Montserrat Roig va ser convidada l'any 1980 per l'editorial soviètica "Progrés", a fer un viatge a la URSS i escriure un llibre sobre el setge que va patir la ciutat de Leningrad durant la segona guerra mundial. Va entrevistar molts dels supervivents i l'any 1982 va publicar en castellà el llibre Mi viaje al bloqueo, on documentava la terrible experiència del bloqueig. No va quedar, però, gens satisfeta del text. La censura soviètica li va impedir d'explicar lliurament tot el que ella volia, així que el 1985 publicava un segon llibre fruit del seu viatge a Leningrad: L'Agulla Daurada. El llibre està dividit en dues parts. La primera, La ciutat de les pedres, és un crònica del seu viatge, de la gent que es va trobar, i a l'hora una magnífica descripció d'una ciutat fascinant. També és una declaració d'amor a la literatura russa i a tants d'escriptors que l'han convertida en el seu escenari, des de Puskin a Akhmatova, passant per Gogol i Dostojevskij.

Persones treient aigua dels canals glaçats de Leningrad durant el setge
Font: Mundohistoria

La segona part, La ciutat de les persones, és el relat del setge a través dels testimonis dels supervivents. Montserrat Roig sap fer-nos arribar tot l'horror que l'envoltà. La gana insuportable, el fred terrible, els bombardejos, l'heroisme de la ruta de la vida, la mort com a fet quotidià. Un relat dur i colpidor, que tot i així mereix ser llegit per ser conscients d'una de les més grans tragèdies del segle XX. Gairebé un milió de persones van morir en els tres anys que durà el setge.

Encara que geogràfica i històricament el tema ens quedà molt llunyà, hi ha força informació a la xarxa referent al setge de Leningrad, ja que no deixa de ser un dels fets principals del major conflicte bèl·lic que ha vist la humanitat.Com sempre es recomanable començar per la pàgina de la wikipèdia sobre el setge de Leningrad. Es senzilleta, però toca tots els aspectes principals de la batalla. També simple i només introductori, hi ha un breu article de la revista d'història Sapiens del 21 de gener de 2013

Hi ha dues webs que ofereixen una informació més detallada. Una es l'article sobre el setge de Leningrad de ArteHistoria, la magnífica web d'Art i Cultura mantinguda per la Junta de Castella i Lleó. L'altre és l'article anomenat el terrible sitio de Leningrado de la pàgina web de Mundohistoria, una associació cultural dedicada a la difusió històrica. D'aquest darrer article destaca el component gràfic, amb moltes fotos de l'època.

També hi ha recursos multimèdia sobre el setge. Aquest és un reportatge anomenat Leningrado: la ciudad que no se rindió. Forma part d'una sèrie documental anomenada La victoria que salvó al mundo: 65 años, produïda per la cadena de televisió russa RT (Russia Today), la primera cadena de notícies 24 hores de Rússia, i que des de l'any 2009 emet també en espanyol. El reportatge inclou imatges de l'època i entrevistes amb supervivents.




En ser una escriptora catalana hi ha molta informació i de molta qualitat a la xarxa sobre Montserrat Roig.
La més complerta es potser la pàgina que sobre ella manté l'Associació d'Escriptors en llegua catalana. Inclou una extensa biografia, comentaris de les seves obres principals, enllaços a altres pàgines web i més recursos interessants. És pot completar amb la pàgina que li te dedicada LletrA, l'espai de literatura catalana de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya). A part d'una breu biografia inclou un munt d'enllaços amb comentaris sobre la seva obra, texts, propostes didàctiques, i un recull de la seva presència a la web 2.0.
Montserrat Roig
Font: El Periodico de Catalunya

Centrats concretament en L'Agulla Daurada tenim aquesta entrada al bloc Clàssicmania, mantingut pels companys de la biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar. També podeu llegir aquest curiós article de l'escriptor Ramon Erra publicat al diari Avui, el dia 2 de novembre de 2005 i titulat Perspectiva Nevski avall. Es tracta d'una comparativa entre la visió de la ciutat de Leningrad que van donar tres grans noms de la literatura catalana, Jacint Verdaguer, Josep Pla i Montserrat Roig.

També hi ha molts documentals que podeu consultar. Jo us deixo el que li va dedicar TV3 dins del programa Noms, emès el 20 de juny de 2006. Inclou entrevistes a familiars i amics seus. No m'ha estat possible d'inserir directament l'arxiu, així que us deixo l'enllaç  a la pàgina de TV3 on el podreu veure:

Montserrat Roig Retrat d'una mirada

També us deixo el vídeo de l'entrevista que li va fer l'escriptor Josep Maria Espinàs al programa Identitats de TV3, el 9 d'abril de 1988




I com sempre, també podeu consultar la guia de lectura que hem preparat a la biblioteca sobre L'Agulla Durada.

Doña Pura y los camaradas de abril de Germano Almeida

Llegida el 12 de novembre de 2013


Doña Pura y los camaradas de abril és la sisena novel·la de l’escriptor capverdià Germano Almeida, i una de les poques que ha estat traduïda al Castellà. Considerat un dels més importants escriptors de l’Àfrica d’expressió portuguesa, Almeida es distingeix per l’ús de l’humor en les seves novel·les aprofitant tots els seus registres, des de la ironia fins al sarcasme, per fer una dura crítica social.

Almeida és advocat de professió i és considera a si mateix un escriptor amateur. Va començar a escriure a finals de la dècada de 1980 i ja ha publicat una bona quantitat de novel·les i reculls de relats. Entre les seves novel·les destaquen El testamento del señor Napomuceno da Silva Araujo (1989), i Mar da Lanjinha (2004). Membre de la generació que va viure la independència del seu país, la seva obra ha estat molt crítica amb el règim de partit únic que s'imposà llavors.

També és una de les persones amb més inquietuds culturals de l'arxipèlag, el que la dut a fundar l'editorial Ilheu i la revista literària Ponto & vírgula. També col·labora habitualment amb la premsa, tant de Cap Verd com de Portugal.

Doña Pura y los camaradas de abril, publicada originalment l'any 1999, Germano Almeida ens mostra la seva particular visió de la Revolució dels Clavells de Portugal. El protagonista és un estudiant capverdià,  que el dia abans de la revolució perd tots els diners de la seva beca jugant. A través dels seus ulls i de les aventures que corren ell i els seus amics, tant capverdians com portuguesos (entre els que destaca la mestressa de la seva pensió, la Doña Pura del títol), veurem com es desenvolupa la revolució, i com va afectar a la gent de les colònies portugueses en el seu afany de llibertat. Tot narrat amb el típic sentit de l'humor d'aquest autor.

Tot i ser un país tan proper, no hi ha massa informació de qualitat a la xarxa, ja sigui en català o castellà, sobre la revolució dels clavells, fet més sorprenent encara si tenim en compte que fou un fet històric que tingué molta influència en la nostra pròpia transició.

Soldats portuguesos amb clavells als fusells el
 25 d'abril de 1974
L'article de la wikipedia en castellà sobre la Revolució dels Clavells està força be, i sense ser massa extens conté la informació bàsica.

La revista catalana de divulgació històrica Sapiens, va dedicar un especial sobre la Revolucio dels Clavells en el seu número 105 de juliol de 2011. És un reportatge curt, però molt ben documentat, i inclou una extensa entrevista amb el coronel Otelo Saraiva de Carvalho, una de les figures més destacades de la revolució i membre de la direcció del MFA (Moviment de les Forces Armades), el grup de tinents i capitans que van dur a terme el cop d'estat del 25 d'abril de 1974.

Un article interessat és aquest, firmat pel periodista Diego Carcedo, que fou corresponsal de televisió espanyola a Lisboa als anys 70 del segle XX, en el núm. 182, del 11 d'abril de 1999 de "La revista" del diari El Mundo .

Més esbiaixat ideològicament, però tot i així interessant per la visió des de l'esquerra i les classes populars que aporta, hi ha el llibre Portugal: la Revolución de los Claveles, de l'autor espanyol Jordi Rosich. El podeu consultar en un arxiu en pdf. La seva descarrega es gratuïta des de la pàgina de l'editorial, la Fundación Federico Engels, dedicada a editar escrits i obres clàssiques del marxisme, i relacionada amb els mitjans trotskistes espanyols.

Finalment podeu consultar aquest breu article de la web Suite101 sobre La Revolucion de los Claveles. Es tracta d'una web que treballa el coneixement col·laboratiu, com wikipedia, però que encarrega els articles a experts en cada tema. 

No hi ha masses documentals sobre la revolució dels clavells ja sigui en català o en castellà, però hi ha dos que us poden donar alguna informació. El primer és el sisè capítol de la sèrie documental La raya quebrada, emesa per TVE l'any 2005, que tracta de les relacions històriques entre Espanya i Portugal. El sisè capítol es titola La armonia ibérica i tracta del període comprés entre la fi de la segona guerra mundial i la incorporació d'ambdós països a la llavors Comunitat Econòmica Europea l'any 1985. El capítol dura una mitja hora, i bona part del darrer quart està dedicat a la revolució dels clavells i la seva influència a la transició espanyola.


Aquest altre pertany al programa Para todos la 2, també de TVE. És un debat sobre la revolució dels clavells amb un petit reportatge previ. És interessant perquè hi participen Diego Carcedo, que fou corresponsal de TVE a Lisboa, i Josep Sànchez Cervelló, historiador català especialitzat en la revolució dels clavells. Ha estat impossible d'incrustar el video al bloc, així que us deixo l'enllaç perquè el pugueu mirar.

Para todos la 2. La Revolucion de los Claveles

Una bona manera de saber que va passar realment en les tenses hores del dia 25 d'abril és veure l'excel·lent pel·lícula Capitanes de abril dirigida per l'actriu portuguesa Maria de Medeiros. Us deixo l'enllaç als DVD's que tenim al Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona 

Germano Almeida
Tampoc hi ha massa informació a la xarxa en castellà o català sobre Germano Almeida. Tant la literatura portuguesa com l'africana solen ser ignorades a Espanya. A més a més estem parlant d'un autor d'un país molt petit, de poc més de mig milió d'habitants.

Pràcticament l'únic que hi ha és aquesta breu biografia de Germano Almeida a la web de "Casa Africa" de Las Palmas

La resta d'informació són algunes entrevistes a la premsa, com aquesta del diari cubà Rebelion del 18 de juliol de 2006, o aquesta a la pàgina web de l'editorial navarresa Txalaparta que ha publicat dues novel·les d'Almeida, una d'elles en basc.

També podeu consultar la breu Ressenya de Doña Pura y los camaradas de abril que va publicar el diari La Vanguardia el dia 24 de març de 2011

L'únic vídeo en castellà o català d'Almeida que hi ha a la xarxa, és aquesta breu entrevista subtitulada arrel de la seva vísita a la Casa Africa de Las Palmas


Per acabar, us deixo un podcast amb la cançó que va iniciar la revolució i s'ha convertit en el seu simbol, Grândola, vila morena de José Afonso. Segur que us ajuda a ambientar-vos.



I com sempre, també podeu consultar la guia de lectura que hem elaborat sobre la novel·la

Victus: Barcelona, 1714 d'Albert Sánchez Piñol

Llegida el 17 de setembre de 2013


Victus: Barcelona, 1714, és la tercera novel·la de l'escriptor barceloní, Albert Sánchez Piñol, publicada l'any 2012. Després de l'èxit que suposà La pell freda (2002), i de Pandora al Congo (2005), dues obres que es poden emmarcar en el genera fantàstic, Sánchez Piñol prova per primer cop la novel·la històrica. És també la seva primera novel·la escrita en castellà. A banda de novel·les també  ha escrit dos relats de contes, Les edats d'or (2001) i Tretze tristos tràngols (2008), així com l'assaig Pallassos i monstres (2000), biografia de vuit dictadors africans.

Victus ens explica la resistència del poble català durant el setge de Barcelona de juliol de 1713 a setembre de 1714, així com l'assalt final a la ciutat el dia onze d'aquell mes. També ens explica com s'havia desenvolupat prèviament la guerra de successió espanyola, de la qual el setge en fou l'últim episodi.

Per aconseguir-ho Sánchez Piñol recorre a la figura de Martí Zuviria, un oficial austriacista català que sobrevisqué al setge i del que la manca de dades històriques comprovades permet molta llibertat creativa a l'autor. A la novel·la Zuviria és un jove català que esdevindrà el darrer deixeble del marqués de Vauban, el millor enginyer militar del segle XVII i l'inventor de les més avançades tècniques de fortificació i expurg de ciutats de l'època. La primera part de la novel·la ens narrà l'educació de Zuviria a Bazoches, el castell de Vauban i com aprèn els secrets de l'enginyeria militar per entrar a formar part d'una de les elits més cotitzades i ben pagades d'Europa.
Albert Sánchez Piñol
Font. TV3

Després de la mort de Vauban, Zuviria torna a Espanya, i a partir d'aquí Sánchez Piñol aprofita la seva condició d'enginyer militar per fer-lo treballar alternativament per ambdós bàndol, i mostrar-nos així els principals esdeveniments de la guerra a la península. Finalment Zuviria entrarà al servei del general Villaroel, i quan a ell el nomenin comandant de la plaça de Barcelona, s'haurà d'encarregar de dirigir la fortificació de la ciutat durant el setge. Testimoni de les terribles privacions que aquest durà al poble de Barcelona, i de la seva ferma decisió de resistir, Zuviria lluitarà fins al final, però tot i ser ferit, serà un dels pocs oficials austriacistes que podrà fugir a l'exili.

Si en d'altres ocasions ens podem queixar de manca d'informació, en el cas de la novel·la i el fet històric que ens ocupa, el problema és l'excés d'informació. D'entrada podeu consultar la pàgina de wikipedia sobre la guerra de successió. És un article extens, que pot fer-se pesat, però està molt ben documentat i és una bona introducció a tot el període històric.

Més concret sobre la guerra a Catalunya tenim el Museu virtual de la Guerra de Successió, un magnífic i extens recull de recursos sobre la guerra fet per DIDPATRI, el grup de recerca en Didàctica del Patrimoni, Museografia comprensiva i Noves tecnologies de la Universitat de Barcelona. S'inclouen mapes, resums històrics, documents i d'altres. Un dels més interessants és aquest mapa realitzat amb google maps on es poden localitzar els principals punts del setge de Barcelona i de la batalla de l'onze de setembre.

Com sempre m'agrada complementar els recursos amb textos de l'època. Aquí us deixo la declaració de guerra de la Diputació del General el juliol de 1713, i el discurs del diputat Manuel Ferrer i Sitges instant a aquesta declaració. Va ser un discurs decisiu per decantar les deliberacions a favor de la guerra, i se'l cita en la novel·la.

També us deixo aquest mapa de la batalla. És el mateix mapa de l'època que acompanya el llibre, però amb unes explicacions i infografies que el fan més comprensible. El va realitzar el diari La Vanguardia

Font: La Vanguardia (via Bibarnabloc)

No hi ha massa vídeos interessants sobre la guerra de successió o l'onze de setembre, però n'he trobat dos que poden ser un complement interessant. el primer és el capítol La nueva españa de Felipe V de la sèrie de la segona cadena de la televisió espanyola Memoria de España. El capítol es va emetre el 31 de juliol de 2012, i en els primers vint minuts (en te cinquanta), tracta el tema de la Guerra de Successió i les mesures de repressió que impulsà Felip V després de la seva victòria, com els decrets de Nova Planta. Es una interessant visió castellana de la història.


L'altre és una reportatge del programa de TV3 Sense ficció anomenat 1711. El setge de Cardona. És interessant perquè és una reconstrucció historiada del setge que patí el castell de Cardona l'any 1711, i ens mostra d'una manera molt gràfica com eren els combats, les tàctiques, les armes i els soldats de la Guerra de Successió, concretament en el cas d'un setge. Ja que no tenim res semblant per Barcelona, ens podem fer una idea amb aquest reportatge de com era llavors una batalla.



Amb l'escriptor tenim un problema semblant. En ser un escriptor català contemporani, la informació que hi ha sobre ell és enorme. Afortunadament la editorial que publica Sànchez Piñol, Edicions La Campana, ha creat una pàgina web sobre el llibre de molta qualitat anomenada victus 1714, que inclou informació sobre l'autor, entrevistes amb ell, ressenyes a la premsa, notícies sobre el llibre i, com a curiositat, un recull de vídeos amb música de l'època.

Com sempre val més una imatge que mil paraules, i si són de l'autor millor encara, us deixo un parell de vídeos de Sánchez Piñol parlant del llibre. El primer correspon al programa de TV3 Via llibre emès el 23 d'octubre del 2012.




L'altra és una entrevista en castellà al programa Pàgina 2 de la segona cadena de TVE, emès el 21d'octubre de 2012.


I també podeu consultar la guia de lectura que elaborem per a cada novel·la que llegim.

Finalment, us oferim la possibilitat de fer-li preguntes a l'autor a través de les "Entrevistes virtuals" des de l'1 fins el 24 d'octubre de les quals l'autor respondrà el dilluns 27 d'octubre a les 9 h mitjançant el següent enllaç.