Aquesta obra és la història d’en
Nicolau Comagran Serch, més conegut com el poeta Nic Serch, un jove que retorna
a Mallorca després d’una fallida carrera literària. A Mallorca, comenta a
treballar pel seu tiet a l’Hotel Indira,
un establiment un pèl decadent, que pertany a la seva família des del temps del
seu avi. Aquest canvi de vida el precipitarà en un nou món, presidit pels vells
fantasmes i per la fascinació envers la família de qui resultarà ser el seu
rival en l’amor i en l’èxit.
La novel·la és
sobretot una història d’amor foll i descobriment entre en Nico i la Natàlia,
una relació marcada pel passat, pel secret, per la insatisfacció, la fatalitat
i les mentides. Hotel Indira és una
novel·la sobre la difícil acceptació d’un mateix, sobre la corrupció i el dolor
de la pèrdua, sobre la necessitat de consol, sobre la tragèdia de les
limitacions a les que estem abocats i sobre les ingovernables penes de la vida.
“Timbes, sexe, mentides, drogues. Una mica de tota la baixesa
i instint que duem a dintre és el que trobem a Hotel Indira, i lluny de ser una història lúgubre, fosca
i depriment, està narrada d’una manera que llisca i atrau el lector. Plena de
referencialitats literàries (recordem que el Nicolau és escriptor) s’hi toca
material sensible, però l’obra que ha escrit Melcior Comes (Sa Pobla, 1980)
està ben escrita i construïda. Sembla dir poc, però és dir molt. És intentar
conèixer-se a un mateix, però també fer-ho, en certa mesura, amb els altres. I
això, segurament, és la base de tot” Albert Ventura.
Melcior Comes Cladera, ha nascut Sa Pobla, Mallorca, l’any
1980. És llicenciat en Dret i en Teoria
de la Literatura. Autor de novel·les, va rebre el Premi Ciutat d’Elx amb L’aire i el món l’any 2003; Premi
Documenta amb L’estupor que us espera,
l’any 2004; amb El llibre dels plaers
immensos el Premi Ciutat de Palma, l’any 2006, i amb la novel·la La batalla de Walter Stamm el Premi
Josep Pla, l’any 2008. Amb la seva sisena novel·la, Hotel Indira, guanya el Premi Sant Joan, el seu cinquè premi en sis
novel·les, aquest cop el 34è premi BBVA Sant Joan de novel·la, un dels més ben
dotats de les lletres catalanes.
Assegura l’autor que des de la publicació de la seva última novel·la, Viatge al centre de la terra, l’any 2010
(l’única que fins ara no ha obtingut un guardó) li ha passat com al
protagonista de la seva obra: li rondava un llibre al cap però que no quallava,
frustració que va arribar a fer-li replantejar l’ofici.
Ha
publicat, conjuntament amb altres joves autors, el llibre de pensament Qui no mereix una pallissa!. Ha traduït obres d’Honoré de Balzac i
Victor Hugo.
El concepte "los otros catalanes"es
menciona per primer cop a un article que Candelva publicar a la revistaLaJirafal’any
1954. Entre aquest any i 1964 l’autor publica una sèrie d’articles a la
revistaDestinoon retrata la Barcelona del'època, en especial els barris i
zones on vivien les persones que havien arribat de fora de Catalunya amb
l’esperança de trobar una vida millor. El llibreCandeli Barcelona. La ciutat dels
altres catalans 1958-1964és
un recull d’aquests articles publicats mentregestavaEls altres catalans, títol del
llibre que el donaria a conèixer. L’any 1964es publicaEls altres
catalansgràcies a un
encàrrec deMaxCahneri
RamonBastardas, propietaris d’Edicions 62. El mateixFrancesc Candel, que era un més delsimmigrantsque van arribar a Catalunya en ple
període d’expansió de la postguerra, tracta en aquest assaig elfenomende laimmigracióa Catalunya durant el període dels
anys trenta iseixantadel segle passat. Basant-se en les
seves pròpies vivències personals, converses amb amics i coneguts i recollint
les seves vivències, l’autor repassa la història de laimmigració, les dificultatsamb les
qualses trobaven elsimmigrants, un cop arribats a
Catalunya, i els efectes de la seva integració o no integració a la societat
catalana del temps. L’únicasolució
donada per l’autor és la integració,
exigida com a un esforç comú per les dues bandes participantsen elprocés, deixant de banda prejudicis,
tòpics, lloc d’origen o la llengua parlada. Deu anys més tard, el 1973, Curial va publicar una continuació
d’aquest llibre titulada “Encara més sobre els catalans”,
on Candel fa un recull de les reaccions suscitades per la publicació
del llibre i, fins i tot, de la censura i les crítiques rebudes. Des
de la seva publicació el març de1964,Els
altres catalans, no s’ha pogut llegir tal com l’havia escrit l’autor. El
sedàs de la censura va obligar a suprimir i modificar nombrosos passatges.
Testimoni directe de la gent, dels ambients i dels problemes dela
Catalunyasuburbial,
l’assaig de Candel afrontava de manera crua i valenta la qüestió de la
immigració, un assumpte complex i recurrent que encara avui té un fort
impacte social.
Francisco Candel Tortajada va
néixer el 31 de maig del 1925 a Casas Altas, (Racó d'Ademús), al País
Valencià. Al cap de dos anys, quan Candel era un nen, es trasllada a Barcelona.
La seva família s’instal·la primer a les barraques de Montjuïc
i, posteriorment, al carrer d’Ulldecona de les Cases Barates de Can Tunis.
La
seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica amb més de
cinquanta llibres,novel·les,
contes i assaigs, alguns d'ells en doble versió català i castellà, i un munt d'articles periodístics i
reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes
de revistes i publicacions.
El
reconeixement li arriba l’any 1957, amb la gona novel·la, Donde la ciudad cambiasu nombre inspirada en
el temps on va viure a les cases barates de Can Tunis. L'escàndol que va
acompanyar el llibre, motivat per les queixes de veïns que es reconeixien en
les pàgines del llibre, li va fer dissimular en les obres futures els noms de
barris i carrers. Sempre diu que no és un escriptor en català, però que se sent
molt català. No és un català de naixement, sinó de sentiments.
Francesc Candel destaca per la seva contribució a
la configuració de l'ideari col·lectiu sobre la immigració. Va
focalitzar els seus esforços i energies a reivindicar les eines que havien de
fer possible la integració de les persones immigrades a la societat i cultura
catalanes, denunciant el problema de l'habitatge (barraquisme, rellogats,
monoblocs) on vivien els immigrants. Candel va intentar allunyar-se
de posicions extremes intentant assimilar les dues societats que
semblaven viure l'una d'esquena a l'altra.
A més de la seva trajectòria literària cal destacar
la seva faceta política. Afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya
(PSUC), el 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de
Barcelona sota la candidatura de l'Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit
regidor del'Hospitalet de Llobregatper la llista del PSUC, i es va fer
càrrec de la regidoria de Cultura.
L'any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi; el 1997,
el Premi d'assaig Fundació Ramon Trias Fargas i el Premi Comunicació i Benestar Social de
l'Ajuntament de Barcelona; el 2000, el Premi d'Honor de la Ciutat de l'Hospitalet; el
2003, la Medalla
d'Or de la Generalitat
de Catalunya i, el 2004, la
Medalla d'Honor de Barcelona.
Va morir a Barcelona el 23 de novembre de 2007 després d'una llarga
malaltia. Finalment, us oferim la guia de lectura feta per la biblioteca.
Miguel Delibes va néixer a Valladolid en 1920 i
va morir a Valladolid el 12 de març de 2010. Allí va viure sempre, encara que
els seus viatges per tot el món hagin estat nombrosos. Va ser el tercer d'una
família de vuit germans i pare al seu torn de set fills. Delibes era un
enamorat de la naturalesa i un ecologista. En la seva infància va viure en
Molledo-Portolín, poble al qual anys enrere va arribar el seu avi Federico, un
francès de de Toulouse que va venir a Espanya quan es va construir el
ferrocarril Alar del Rei-Santander i es va quedar a viure aquí. La caça va ser
la seva gran afició. Caçador i periodista. Gràcies al periodisme va començar a
aprendre l'ofici de la novel·la com va dir en una Carta – pròleg, escrita per
ell en 1983 per a un llibre col·lectiu dedicat a la seva obra: “Al periodismo nací
ahora hace cuarenta años (…) En este tiempo aprendí dos cosas fundamentales
para mi posterior dedicación a la noverla: la valoración humana de los
acontecimientos –los que la prensa refleja- y la operación de síntesis que
exige el periodismo. (…) Con este bagaje periodístico pasé a la narrativa y, a
pesar de los años transcurridos, permanezco fiel a aquellos postulados, es
decir, mi condición de novelista se apoya y se sostiene en mi condición de
reportero. El periodismo ha sido mi escuela de narrador.” Des de 1943, Delibes va treballar en un periòdic
de la seva ciutat natal, El Norte de Castilla. Va començar com a caricaturista i
després fent petites cròniques. Amb el temps va arribar a ser director del periòdic
que un temps després va haver d'abandonar a causa d'una campanya que va
realitzar a favor del camp castellà i que li va provocar problemes amb el
Ministeri d'Informació i Turisme.
Font: Arxiu RTVE
Amb la seva primera novel·la, La sombra del ciprés es alargada, va guanyar
en 1947 el Premi Nadal. Va començar la seva segona novel·la Aún es de día però serà amb El Camino, publicada en 1950, quan
decideix fer-se novel·lista.
A més de periodista i escriptor, va ser
professor de l'Escola de Comerç de Valladolid. En una de les seves entrevistes
va comentar que sempre li va agradar l'ensenyament, que la docència li permetia
seguir en contacte amb la joventut, que intentava comprendre als joves i
d'interessar-se pels seus problemes.
Delibes també es va preocupar per la situació del camp castellà, les conseqüències que el progrés pogués tenir per a la naturalesa i per a l'home, la dignitat i la llibertat humana.
El Camino, va ser publicada en
1950, en els anys posteriors a la guerra civil espanyola. Escrita en el període
conegut com a franquisme, que abasta des de 1939, any en què acaba la guerra
civil, fins a 1975, data de la mort del cap d'EstatFranciscoFranco.
Durant
el franquisme, va ser la novel·la el gènere que més èxit va tenir. Els
novel·listes reflectien la realitat quotidiana i els conflictes personals en
les seves obres. Alguns autors van denunciar les conseqüències de la guerra i
les injustícies socials, sorgint lanovel·la social.
El Camino, és potser l'obra més
llegida pels joves. Segons l'autor es deu a la seva senzillesa, al fet de
veure'ns a nosaltres mateixos quan érem nens, i com va dir a César Alonso de
los Rios en una entrevista:
“A raíz del Nadal empiezo a leer un poco obras de
ficción y entonces llego al convencimiento de que, abandonando la retórica y
escribiendo como hablo, tal vez pueda mejorar la cosa. (…) En El Camino me
despojé por primera vez de lo postizo y salí a cuerpo limpio.”
La
novel·la ens presenta la vida d'un poble. Els protagonistes són els habitants
del camp castellà i amb freqüència, es denuncia la duresa de la vida camperola.
Explica la història d'un nen d'onze anys que la nit abans de marxar a la ciutat
per estudiar, recorda la seva vida, profundament arrelada al seu poble i a la
seva vall. És una successió d'anècdotes a les quals dóna unitat el fet que
se'ns presentin com a records d'un personatge.
S'estructura
en 21 capítols breus i àgils. Veiem tres línies temporals diferents: El
temps del discurs, que ens situa en
el present, en l'última nit que Daniel passaràal seu poble abans de marxar a
estudiar el Batxillerat a la ciutat. El
temps de la història es crea a
partir de continus salts al passat, records sense cap ordre cronològic i que
s'uneixen unes a les altres, formant un cos d'anècdotes i vivències dels protagonistes. El
temps dereferencia històric situa el desenvolupament de l'acció en els
primers anys de la postguerra civil espanyola.
Veiem un exemple en el
següent fragment:
“La historia de la cicatriz de Roque, el Moñigo, se la
sabían de memoria. Había ocurrido cinco años atrás durante la guerra”
La nit en què Daniel recorda
la seva vida se situa històricament en els anys de la postguerra espanyola
entre 1941 i 1944, l'expressió “cinc anys enrere” ens porta al període
1936-1939.
El Camino acaba quan cessen els
records del protagonista, quan Daniel comença a vestir-se perquè se li apropa
l'hora d'agafar el tren.
La infància, mort, naturalesa i societat (grans temes en la novel·lística de
Delibes) es reuneixen en aquesta obra on hi ha també tendresa, amor, humor i
també dolor.
Les anècdotes que es narren tenen a diferents personatges com a protagonistes,
de vegades, el mateix Daniel ha viscut l'episodi i en uns altres només va
sentir explicar-ho. Novel·la de preaprenentatge. Els records del protagonista
permeten veure com el nen ha anat aprenent sobre la vida, l'amor i la mort.
Serà aquesta última “l'experiència de la mort d'un amic”que li farà sortir de
la infantesa. Daniel experimenta la solitud i la fragilitat de la vida.
“El pensaba que Roque,
El Moñigo, y Germán, el Tiñoso, se sentirían muy solos cuándo él se fuera a la
ciudad a progresar, y ahora resultaba que el que se sentía sólo, espantosamente
sólo, era él y sólo él. Algo se marchitó de repente muy dentro de su ser: quizá
la fe en la perennidad de la infancia.”
Després de la mort de Germán,
el Tiñoso,
Daniel treu unes altres conseqüències:
“Vivir es ir muriendo
día a día, poquito a poco, inexorablemente”.
Respecte als personatges, s'esmenten més de quaranta al
poble de Daniel el Mochuelo, on tots els grups socials es troben representats.
Veiem a la societat camperola. Als quals ocupen una posició privilegiada ben
perquè posseeixen més riqueses que els altres (donAntonino,
el Marquès) o perquè han pogut accedir a la cultura: el metge, el mestre, el boticario-alcalde….. DonJosé
representa al clergat. L'alcalde i el Cap de la Guàrdia Civil l'autoritat.
La resta de personatges tenen oficis característics de la vida rural: el
forner, la carnissera, el ferrer, el sabater, el formatger, etc. Les dones
apareixen en grup (les Guindillas,
les Lepóridas….)
o bé es defineixen com “la dona de….”
En la novel·la veiem l'ús del “sobrenom” un costum estès en
el mitjà rural amb la funció d'identificar a la persona o bé com a “definidor
de la persona”
Per exemple:
“La Guindilla mayor se
tenía bien ganado su apodo por su carita redonda y coloradita y su carácter
picante y agrio como el aguardiente”.
“Germán tenía las
calvas en la cabeza desde muy niño y seguramente por eso le llamaban el
Tiñoso”.
La naturalesa és important en la novel·la de Delibes. El Camino és una novel·la d'espais
oberts; els prats, muntanyes, el riu, la vall…. són inseparables de la vida del
protagonista. Els sentiments dels personatges es projecten en la naturalesa,
tant si són d'alegria com de tristesa.
“Si la Mica se
ausentaba el pueblo, el valle se ensombrecía a los ojos de Daniel, el Mochuelo,
y parecía que el cielo y la tierra se tornaban yermos, amedrentadores y grises”
Font: Wikipedia la enciclopedia libre
Trobem trets de bon humor en algunes situacions viscudes
per
diferents personatges de la novel·la.
L'obra de Delibes
mostra una prosa senzilla, precisa, expressiva i viva. Demostra gran habilitat
per mostrar el paisatge, la realitat rural dels personatges, un coneixement
profund de la naturalesa, el camp, els animals, vegetals i la caça.
Us oferim un tràiler de RTVE d'aquesta novel·la:
Bibliografia consultada per realitzar aquesta entrada:
http://espaciolibros.com/resumen-el-camino-de-miguel-delibes/
María Pilar Celma Valero, Miguel Delibes, Valladolid; Universidad de Valladolid, 2003.
Miguel Delibes, El Camino, Barcelona, Destino. Edición de Marisa Sotelo, 2010. Amparo Medina-Bocos Montarelo, Guia de lectura El Camino de Miguel Delibes, Torrejón de Ardoz: Akal, 1988.
.jpg)