Blog dels amics de @BiblioBellvitge

Blog dels amics de @BiblioBellvitge

Blog dels amics de @BiblioBellvitge

LA BIBLIOTECA LA FEM ENTRE TOTS.
FES LA TEVA RECOMANACIÓ ONLINE AQUÍ

http://bit.ly/2uwMEiP

El asesinato de los marqueses de Urbina de Mariano Sánchez Soler


Data de la tertúlia, dimarts 10 de març.


Publicat en 2013 per Roca Editorial, El asesinato de los marqueses de Urbina, és una novel.la policíaca de Mariano Sánchez Soler que va guanyar el Premi Inernacional de novel.la negra L'H Confidencial 2013. L'autor se centra en el crim dels Marquesos d'Urquijo, a principis dels 80, crim que en el seu moment va sacsejar el país. 

Sánchez Soler assegura que en aquest llibre trasllada a la ficció qüestions "no ha pogut demostrar en les seves recerques periodístiques. Prenent partit, cosa que no va fer en la seva labor per El Periódico de Catalunya, quan va cobrir aquesta informació, aposta pel mòbil econòmic, fet que la policia va descartar.


El protagonista de l'assassinat és un personatge de ficció, Fierro, una persona dura i sense escrúpols sempre al servei del poder econòmic, a la qual, sota la promesa de guanyar tots els diners que necessitarà per viure la resta de la seva vida, rep l'encàrrec d'esbrinar qui va matar als Marquesos d'Urbina.

El text compta amb deteniment com es van preparar i com es van dur a terme els crims, el tractament que van donar els mitjans de comunicació al fet, detalls de la recerca que demostren que va estar lluny de ser modèlica...

L'assassinat... mostra una panoràmica del país en aquells anys 80, els primers de la transició i sobretot l'ambient d'una capital assetjada per ETA i pel món del crímen, molt dinàmic a Madrid en aquells anys. 

L'autor
Mariano Sánchez Soler (Alacant, 2 de maig de 1954), és periodista i escriptor. Llicenciat en Ciències de la Informació i doctor per la Universitat d'Alacant, ha treballat en equips de redacció d'El Periódico de Catalunya, Diari 16, Le Monde diplomàtique i els setmanaris Temps, Actual, Primera Plana, Interviú, etcètera. Ha escrit llibres de periodisme pels quals ha guanyat premis com el Rodolfo *Walsh, l'any 2002 i novel·les, entre les quals destaca Nuestra propia sangre, Premi de la Crítica de València l'any 2012. El asesinato de los Marqueses de Urbina, premi L'H Confidencial de 2013 va coincidir aquest any amb el premi Profeta en su tierra.



Un acostament apasionant a un crimen terrible que mai es va aclarir i narrat amb l'habilitat d'un dels grans periodistes d'investigació. 
Finalment us oferim la guia de lectura confeccionada a la biblioteca.

La Vida de Lazarillo de Tormes, y de sus fortunas y adversidades

Data de la tertúlia, dimarts 10 de febrer

     El gènere de la novel·la picaresca emergeix amb el Lazarillo de Tormes però en aquesta obra la paraula murri no apareix. Els relats es presenten en forma autobiogràfica, relatant la vida d'un antiheroi, un murri. Una persona de tan poca importància que tan sols es pot narrar la història en primera persona. Autobiografia i anonimat són les dues cares d'una mateixa moneda. Es desenvolupa sempre de forma lineal. Successió d'episodis de vegades inconnexos entre si en els quals la figura del murri constitueix l'únic nexe d'unió entre els diferents episodis del relat. Aquest gènere té un acusat caràcter satíric que es deriva del recurs tècnic que el murri és criat de molts i diferents amos. L'autor pot esgrimir una sàtira contra la conducta dels diferents estaments. La novel·la picaresca té el seu origen a Espanya. No hi ha unanimitat entre els historiadors al fet que siguin distintius els trets de la societat espanyola del segle XVI.

     Aquesta obra es va imprimir l'any 1554, en quatre edicions diferents, però cap edició és la primera ni igual. Editades en llocs diferents: a Alcalà, Burgos, Medina del Camp i a Anvers. Les edicions de Burgos i Medina del Camp són les més properes a nosaltres. L'edició d'Alcalà i Anvers vénen d'edicions posteriors.

    Respecte a les fonts literàries trobem precedents del personatge del murri en La Celestina en el personatge de Pármano. També hi ha precedents en el Satiricón de Petronio. Certes característiques del murri apareixen en El asno de oro de Lucio Apuleyo. El personatge és un antiheroi, escrit en forma autobiogràfica, és jove i passeja d'un costat a un altre. També és important tenir en compte les fonts erasmianes. En el tractat tres hi ha un joc entre aparença i realitat, procedent d'Erasme.

     Sobre l'autoria, a principis del segle XVII es van proposar diversos noms: Hurtado de Mendoza, fray Juan d'Ortega, Sebastián de Orozco, Hernán Núñez, Alfonso de Valdés, etc. Rosa Navarro va publicar un treball defensant l'autoria d'aquest últim. La seva teoria, es fonamenta bàsicament sobre cinc pilars, des del punt de vista cronològic, històric, ideològic, antroponímic i lèxic. Per aquestes raons i pel perfil erasmista de molts dels seus trets, el secretari de Cartes Llatines de Carlos V sembla presentar sòlides raons per ser considerat l'autor de l'obra.
Murillo. Joven mendigo.
    
    Com s'ha dit l'obra es presenta com una autobiografia real en la qual autor i personatge es barregen. Com tota autobiografia és retrospectiva. Només en l'últim tractat aconseguim el present actual del venedor Lázaro com a pregoner de vins a la ciutat de Toledo, i és el que contesta a un tal Vuestra Merced que li demana detalls sobre el “caso”El cas és l'assumpte últim de la novel·la i el pretext pel qual s'escriu la novel·la. L'autor ha utilitzat el gènere carta-col·loqui per justificar el relat autobiogràfic. La carta-col·loqui era la fórmula que conciliava la tradició retòrica i la historicitat. El Lazarillo entronca amb aquest gènere i amb aquesta tradició epistolar, i a més l'autor té en compte en primer lloc el realisme, i en segon lloc, la versemblança.

     Francisco Rico assenyala que si hi ha una tesi explícita en l'obra, és la de mostrar quanta virtut necessita tenir el personatge per pujar sent baix, i quant vici per baixar estant en un estament alt. La idea que el protagonista podria intentar canviar d'estat havia de resultar escandalós en una societat bastant rígida i estamental. L'autor de l'obra qüestiona l'immobilisme social.

     En examinar el cas de Lázaro veiem que es tracta d'un ascens social fals a costa d'una contínua degradació moral. Marcel Bataillon deia que el pregoner de vins era l'ofici més baix que existia al segle XVI. El Lázaro adult escriu sobre el procés que va de Lazarillo a Lázaro. Només explica allò que pugui interessar per justificar el “cas”.
  
    La novel·la consta de set tractats de diferent extensió. Alguns molt detallats i treballats. Els tres primers, el del cec, el clergat i l'escuder són els millors. Existeix una interrelació entre el pròleg i el tractat set.

     El veritable propòsit d'aquesta obra és narrar la història d'una falsa ascensió social, d'un pobre murri que ha aconseguit abandonar la seva condició de criat a costa de la degradació moral que ha anat pujant progressivament en la deshonra. Procés educatiu que mostra els anys d'aprenentatge des de la infantesa fins a aconseguir el seu estat estable en ofici i matrimoni. Novel·la en dos vessants: exemplificació moral en forma de novel·la i procés d'educació perniciosa.

     Al pròleg de l'obra trobem els tòpics per guanyar-se la comprensió dels lectors: lloances del llibre i ponderació del seu esforç com a escriptor: comparació amb el soldat, el teòleg i el cavaller.

Tractat I: el cec.
Fonamental. El cec li diu “Necio aprende”
Obliga a Lázaro a prendre consciència de la seva salut:  Visto el trato que me iba dando el ciego…. Burlas…, determiné dejarle”.
El deixeble ha superat al mestre. Lazarillo ha après bé la lliçó. Premeditació, la crueltat més gran de la venjança. Hi ha una premonició en aquest tractat: Lázaro com a pregoner de vins que es veurà en el Tractat VII.


Tractat II: el clergue.
En guàrdia per part deLazarillo. Ja no és el nen innocent del primer tractat. Si amb el primer amo hi havia situació de misèria, ara és pitjor. La gana continua. Gairebé té al·lucinacions. El clergue s'afarta de menjar i només li dóna restes al nen. És la sàtira més dura que trobem en l'obra. Sàtira erasmista. Es mostra la conducta del clergue quan donava les misses, com controlava les almoines i al lazarillo perquè no robés. Primera sentència del lazarillo:
“Escapé del trueno y di con el relámpago”
Sàtira social a tot l'estament eclesiàstic.

Tractat III: l'escuder.
Canvia d'amo i va amb un presumptuós, que per aparences aconsegueix enganyar a Lázaro. Amb l'escuder obté la lliçó de la “honra”. Lázaro té bons sentiments, sent pena i tristesa pel gentilhome doncs no té gens per menjar, ni tampoc fa gens per remeiar-ho. L'escuder només es passeja pels carrers amb molt d'orgull, per aparences. Haurà de ser Lázaro qui treballi i obtingui sustento pels dos.

Tractat IV: frare de la Mercè.
D'aquest amo se'ns proporcionen poques dades, només que “unas mujercillas” van posar en contacte a Lázaro amb ell i la seva forma de vida caracteritzada per ser més amic d'acatar negocis seglars que del compliment de les normes eclesiàstiques. Segons paraules de Lázaro: "Y por esto, y por otras cosillas que no digo, salí dél”
Velázquez, El aguador de Sevilla.


Tractat V: el buldero.
Resulta ser un trampós. Lázaro no és protagonista sinó espectadors dels fets. Veiem els enganys del buldero: corrupció d'eclesiàstics i agents judicials. Credulitat del poble i el caràcter teatral de la burla. Amb ell extraurà Lázaro una lliçó profitosa: “callar y quedar al margen cuando conviene”.


Tractat VI: mestre de pintar panderos i  el Capellà.
Lázaro, que servia a un mestre de pintar panderos, un dia que va entrar a l'Església Major, un capellà li va oferir treballar per a ell com aguador. L'ofici consistia a anar pels carrers de la ciutat, amb un ase, quatre càntirs i un assot, cridant la seva mercaderia. Aquest ofici li va permetre estalviar diners per “vestir honradamente”. Va considerar que la seva dignitat havia pujat molts enters i va abandonar el seu ofici i el seu amo.

Tractat VII: l'agutzil.
De seguida Lázaro va veure que el treball amb l'agutzil li implicaria complicacions i va decidir començar a treballar com a pregoner.
L'arxipreste de San Salvador, li va casar amb una criada seva, però poc temps li va durar la seva felicitat, ja que les “malas lenguas” van posar en dubte l'honra de la seva dona ja que entrava i sortia de la casa de l'arxipreste.
Aquest  és el “caso” que dóna origen al llibre, que el protagonista li explica a “Vuestra Merced”, l'any 1525, data en la qual l'emperador Carlos va entrar victoriós a la ciutat de Toledo i es van celebrar Corts amb grans festejos i algaravies.

A continuació, us oferim la pel·lícula completa de l'any 1959 extreta de You tube. 
Premiada amb el Oso de Oro en el X Festival Cinematogràfic de Berlín.



Per últim, us oferim la guia de lectura feta per la biblioteca.




Hotel Indira de Melcior Comes Cladera

Data de la tertúlia, dimarts 13 de gener


     Aquesta obra és la història d’en Nicolau Comagran Serch, més conegut com el poeta Nic Serch, un jove que retorna a Mallorca després d’una fallida carrera literària. A Mallorca, comenta a treballar pel seu tiet a l’Hotel Indira, un establiment un pèl decadent, que pertany a la seva família des del temps del seu avi. Aquest canvi de vida el precipitarà en un nou món, presidit pels vells fantasmes i per la fascinació envers la família de qui resultarà ser el seu rival en l’amor i en l’èxit.
La novel·la és sobretot una història d’amor foll i descobriment entre en Nico i la Natàlia, una relació marcada pel passat, pel secret, per la insatisfacció, la fatalitat i les mentides. Hotel Indira és una novel·la sobre la difícil acceptació d’un mateix, sobre la corrupció i el dolor de la pèrdua, sobre la necessitat de consol, sobre la tragèdia de les limitacions a les que estem abocats i sobre les ingovernables penes de la vida.  

“Timbes, sexe, mentides, drogues. Una mica de tota la baixesa i instint que duem a dintre és el que trobem a Hotel Indira, i lluny de ser una història lúgubre, fosca i depriment, està narrada d’una manera que llisca i atrau el lector. Plena de referencialitats literàries (recordem que el Nicolau és escriptor) s’hi toca material sensible, però l’obra que ha escrit Melcior Comes (Sa Pobla, 1980) està ben escrita i construïda. Sembla dir poc, però és dir molt. És intentar conèixer-se a un mateix, però també fer-ho, en certa mesura, amb els altres. I això, segurament, és la base de tot” Albert Ventura.

   
       Melcior Comes Cladera, ha nascut Sa Pobla, Mallorca, l’any 1980.  És llicenciat en Dret i en Teoria de la Literatura. Autor de novel·les, va rebre el Premi Ciutat d’Elx amb L’aire i el món l’any 2003; Premi Documenta amb L’estupor que us espera, l’any 2004; amb El llibre dels plaers immensos el Premi Ciutat de Palma, l’any 2006, i amb la novel·la La batalla de Walter Stamm el Premi Josep Pla, l’any 2008. Amb la seva sisena novel·la, Hotel Indira, guanya el Premi Sant Joan, el seu cinquè premi en sis novel·les, aquest cop el 34è premi BBVA Sant Joan de novel·la, un dels més ben dotats de les lletres catalanes. Assegura l’autor que des de la publicació de la seva última novel·la, Viatge al centre de la terra, l’any 2010 (l’única que fins ara no ha obtingut un guardó) li ha passat com al protagonista de la seva obra: li rondava un llibre al cap però que no quallava, frustració que va arribar a fer-li replantejar l’ofici.
Ha publicat, conjuntament amb altres joves autors, el llibre de pensament Qui no mereix una pallissa!. Ha traduït obres d’Honoré de Balzac i Victor Hugo.
Treballa com professor d’escriptura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Col·labora a El Punt/Avui, a elsingulat.cat i a Catalunya Ràdio.
Va ser comissari de l’exposició “Barcelona, València, Palma”, en el CCBB, l’any 2010.
Finalment, us oferim la guia de lectura feta per la biblioteca.


Els altres catalans de Francesc Candel

Data de la tertúlia, dilluns 15 de desembre


            El concepte "los otros catalanes"es menciona per primer cop a un article que Candel va publicar a la revista La Jirafa l’any 1954. Entre aquest any i 1964 l’autor publica una sèrie d’articles a la revistaDestino on retrata la Barcelona de l'època, en especial els barris i zones on vivien les persones que havien arribat de fora de Catalunya amb l’esperança de trobar una vida millor. El llibre Candel i Barcelona. La ciutat dels altres catalans 1958-1964 és un recull d’aquests articles publicats mentre gestava Els altres catalans, títol del llibre que el donaria a conèixer.
        L’any 1964 es publica Els altres catalans gràcies a un encàrrec de Max Cahner i Ramon Bastardas, propietaris d’Edicions 62. El mateix Francesc Candel, que era un més dels immigrants que van arribar a Catalunya en ple període d’expansió de la postguerra, tracta en aquest assaig el fenomen de la immigració a Catalunya durant el període dels anys trenta i seixanta del segle passat. Basant-se en les seves pròpies vivències personals, converses amb amics i coneguts i recollint les seves vivències, l’autor repassa la història de la immigració, les dificultats amb les quals es trobaven els immigrants, un cop arribats a Catalunya, i els efectes de la seva integració o no integració a la societat catalana del temps. L’única solució donada per l’autor és la integració, exigida com a un esforç comú per les dues bandes participants en el procés, deixant de banda prejudicis, tòpics, lloc d’origen o la llengua parlada.
             Deu anys més tard, el 1973, Curial va publicar una continuació d’aquest llibre titulada “Encara més sobre els catalans”, on Candel fa un recull de les reaccions suscitades per la publicació del llibre i, fins i tot, de la censura i les crítiques rebudes. Des de la seva publicació el març de 1964, Els altres catalans, no s’ha pogut llegir tal com l’havia escrit l’autor. El sedàs de la censura va obligar a suprimir i modificar nombrosos passatges. Testimoni directe de la gent, dels ambients i dels problemes de la Catalunya suburbial, l’assaig de Candel afrontava de manera crua i valenta la qüestió de la immigració, un assumpte complex i recurrent que encara avui té un  fort impacte social.
             Francisco Candel Tortajada va néixer el 31 de maig del 1925 a Casas Altas, (Racó d'Ademús), al País Valencià. Al cap de dos anys, quan Candel era un nen, es trasllada a Barcelona. La seva família s’instal·la primer a les barraques de Montjuïc i, posteriorment, al carrer d’Ulldecona de les Cases Barates de Can Tunis.
                La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica amb més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns d'ells en doble versió català i castellà, i un munt d'articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.
    El reconeixement li arriba l’any 1957, amb la gona novel·la, Donde la ciudad cambia su nombre inspirada en el temps on va viure a les cases barates de Can Tunis. L'escàndol que va acompanyar el llibre, motivat per les queixes de veïns que es reconeixien en les pàgines del llibre, li va fer dissimular en les obres futures els noms de barris i carrers. Sempre diu que no és un escriptor en català, però que se sent molt català. No és un català de naixement, sinó de sentiments.

           Francesc Candel destaca per la seva contribució a la configuració de l'ideari col·lectiu sobre la immigració. Va focalitzar els seus esforços i energies a reivindicar les eines que havien de fer possible la integració de les persones immigrades a la societat i cultura catalanes, denunciant el problema de l'habitatge (barraquisme, rellogats, monoblocs) on vivien els immigrants. Candel  va intentar allunyar-se de posicions extremes intentant assimilar les dues societats que semblaven viure l'una d'esquena a l'altra.

             A més de la seva trajectòria literària cal destacar la seva faceta política. Afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona sota la candidatura de l'Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit regidor de l'Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC, i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura. 
           L'any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi; el 1997, el Premi d'assaig Fundació Ramon Trias Fargas  i el Premi Comunicació i Benestar Social de l'Ajuntament de Barcelona; el 2000, el Premi d'Honor de la Ciutat de l'Hospitalet; el 2003, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya  i, el 2004, la Medalla d'Honor de Barcelona.
           Va morir a Barcelona el 23 de novembre de 2007 després d'una llarga malaltia.

           Finalment, us oferim la guia de lectura feta per la biblioteca.

El Camino de Miguel Delibes


Data de la tertúlia, dimarts 25 de novembre


      Miguel Delibes va néixer a Valladolid en 1920 i va morir a Valladolid el 12 de març de 2010. Allí va viure sempre, encara que els seus viatges per tot el món hagin estat nombrosos. Va ser el tercer d'una família de vuit germans i pare al seu torn de set fills. Delibes era un enamorat de la naturalesa i un ecologista. En la seva infància va viure en Molledo-Portolín, poble al qual anys enrere va arribar el seu avi Federico, un francès de de Toulouse que va venir a Espanya quan es va construir el ferrocarril Alar del Rei-Santander i es va quedar a viure aquí. La caça va ser la seva gran afició. Caçador i periodista. Gràcies al periodisme va començar a aprendre l'ofici de la novel·la com va dir en una Carta – pròleg, escrita per ell en 1983 per a un llibre col·lectiu dedicat a la seva obra:
“Al periodismo nací ahora hace cuarenta años (…) En este tiempo aprendí dos cosas fundamentales para mi posterior dedicación a la noverla: la valoración humana de los acontecimientos –los que la prensa refleja- y la operación de síntesis que exige el periodismo. (…) Con este bagaje periodístico pasé a la narrativa y, a pesar de los años transcurridos, permanezco fiel a aquellos postulados, es decir, mi condición de novelista se apoya y se sostiene en mi condición de reportero. El periodismo ha sido mi escuela de narrador.”
      Des de 1943, Delibes va treballar en un periòdic de la seva ciutat natal, El Norte de Castilla. Va començar com a caricaturista i després fent petites cròniques. Amb el temps va arribar a ser director del periòdic que un temps després va haver d'abandonar a causa d'una campanya que va realitzar a favor del camp castellà i que li va provocar problemes amb el Ministeri d'Informació i Turisme.

Font: Arxiu RTVE
      Amb la seva primera novel·la, La sombra del ciprés es alargada, va guanyar en 1947 el Premi Nadal. Va començar la seva segona novel·la Aún es de día però serà amb El Camino, publicada en 1950, quan decideix fer-se novel·lista.

      A més de periodista i escriptor, va ser professor de l'Escola de Comerç de Valladolid. En una de les seves entrevistes va comentar que sempre li va agradar l'ensenyament, que la docència li permetia seguir en contacte amb la joventut, que intentava comprendre als joves i d'interessar-se pels seus problemes. 

      Delibes també es va preocupar per la situació del camp castellà, les conseqüències que el progrés pogués tenir per a la naturalesa i per a l'home, la dignitat i la llibertat humana.
   
     El Camino, va ser publicada en 1950, en els anys  posteriors a la guerra civil espanyola. Escrita en el període conegut com a franquisme, que abasta des de 1939, any en què acaba la guerra civil, fins a 1975, data de la mort del cap d'Estat Francisco Franco.

       Durant el franquisme, va ser la novel·la el gènere que més èxit va tenir. Els novel·listes reflectien la realitat quotidiana i els conflictes personals en les seves obres. Alguns autors van denunciar les conseqüències de la guerra i les injustícies socials, sorgint la novel·la social.

      El Camino, és potser l'obra més llegida pels joves. Segons l'autor es deu a la seva senzillesa, al fet de veure'ns a nosaltres mateixos quan érem nens, i com va dir a César Alonso de los Rios en una entrevista:

“A raíz del Nadal empiezo a leer un poco obras de ficción y entonces llego al convencimiento de que, abandonando la retórica y escribiendo como hablo, tal vez pueda mejorar la cosa. (…) En El Camino me despojé por primera vez de lo postizo y salí a cuerpo limpio.”
      La novel·la ens presenta la vida d'un poble. Els protagonistes són els habitants del camp castellà i amb freqüència, es denuncia la duresa de la vida camperola. Explica la història d'un nen d'onze anys que la nit abans de marxar a la ciutat per estudiar, recorda la seva vida, profundament arrelada al seu poble i a la seva vall. És una successió d'anècdotes a les quals dóna unitat el fet que se'ns presentin com a records d'un personatge.

      S'estructura en 21 capítols breus i àgils. Veiem tres línies temporals diferents:
El temps del discurs, que ens situa en el present, en l'última nit que Daniel passarà al seu poble abans de marxar a estudiar el Batxillerat a la ciutat.
El temps de la història es crea a partir de continus salts al passat, records sense cap ordre cronològic i que s'uneixen unes a les altres, formant un cos d'anècdotes i vivències dels protagonistes.
El temps de referencia històric situa el desenvolupament de l'acció en els primers anys de la postguerra civil espanyola.
 
      Veiem un exemple en el següent fragment:

“La historia de la cicatriz de Roque, el Moñigo, se la sabían de memoria. Había ocurrido cinco años atrás durante la guerra”

      La nit en què Daniel recorda la seva vida se situa històricament en els anys de la postguerra espanyola entre 1941 i 1944, l'expressió “cinc anys enrere” ens porta al període 1936-1939.

       El Camino acaba quan cessen els records del protagonista, quan Daniel comença a vestir-se perquè se li apropa l'hora d'agafar el tren.

       La infància, mort, naturalesa i societat (grans temes en la novel·lística de Delibes) es reuneixen en aquesta obra on hi ha també tendresa, amor, humor i també dolor.

       Les anècdotes que es narren tenen a diferents personatges com a protagonistes, de vegades, el mateix Daniel ha viscut l'episodi i en uns altres només va sentir explicar-ho. Novel·la de preaprenentatge. Els records del protagonista permeten veure com el nen ha anat aprenent sobre la vida, l'amor i la mort. Serà aquesta última “l'experiència de la mort d'un amic”que li farà sortir de la infantesa. Daniel experimenta la solitud i la fragilitat de la vida.

“El pensaba que Roque, El Moñigo, y Germán, el Tiñoso, se sentirían muy solos cuándo él se fuera a la ciudad a progresar, y ahora resultaba que el que se sentía sólo, espantosamente sólo, era él y sólo él. Algo se marchitó de repente muy dentro de su ser: quizá la fe en la perennidad de la infancia.”

      Després de la mort de Germán, el Tiñoso, Daniel treu unes altres conseqüències:

“Vivir es ir muriendo día a día, poquito a poco, inexorablemente”.

      Respecte als personatges, s'esmenten més de quaranta al poble de Daniel el Mochuelo, on tots els grups socials es troben representats. Veiem a la societat camperola. Als quals ocupen una posició privilegiada ben perquè posseeixen més riqueses que els altres (don Antonino, el Marquès) o perquè han pogut accedir a la cultura: el metge, el mestre, el boticario-alcalde…..
Don
José representa al clergat. L'alcalde i el Cap de la Guàrdia Civil l'autoritat.
La resta de personatges tenen oficis característics de la vida rural: el forner, la carnissera, el ferrer, el sabater, el formatger, etc. Les dones apareixen en grup (les Guindillas, les Lepóridas….) o bé es defineixen com “la dona de….

       En la novel·la veiem l'ús del “sobrenom” un costum estès en el mitjà rural amb la funció d'identificar a la persona o bé com a “definidor de la persona”
       Per exemple:

“La Guindilla mayor se tenía bien ganado su apodo por su carita redonda y coloradita y su carácter picante y agrio como el aguardiente”.

“Germán tenía las calvas en la cabeza desde muy niño y seguramente por eso le llamaban el Tiñoso”.
  
      La naturalesa és important en la novel·la de Delibes. El Camino és una novel·la d'espais oberts; els prats, muntanyes, el riu, la vall…. són inseparables de la vida del protagonista. Els sentiments dels personatges es projecten en la naturalesa, tant si són d'alegria com de tristesa.

“Si la Mica se ausentaba el pueblo, el valle se ensombrecía a los ojos de Daniel, el Mochuelo, y parecía que el cielo y la tierra se tornaban yermos, amedrentadores y grises”

Font: Wikipedia la enciclopedia libre
      Trobem trets de bon humor en algunes situacions viscudes
 per diferents personatges de la novel·la.

      L'obra de Delibes mostra una prosa senzilla, precisa, expressiva i viva. Demostra gran habilitat per mostrar el paisatge, la realitat rural dels personatges, un coneixement profund de la naturalesa, el camp, els animals, vegetals i la caça.
      Us oferim un tràiler de RTVE d'aquesta novel·la:



Bibliografia consultada per realitzar aquesta entrada:

http://espaciolibros.com/resumen-el-camino-de-miguel-delibes/
María Pilar Celma Valero, Miguel Delibes, Valladolid; Universidad de Valladolid, 2003.
Miguel Delibes, El Camino, Barcelona, Destino. Edición de Marisa Sotelo, 2010.
Amparo Medina-Bocos Montarelo, Guia de lectura El Camino de Miguel Delibes, Torrejón de Ardoz: Akal, 1988.

Per últim, us oferim la guia de lectura feta per la biblioteca.